x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
19.74 º
11.16 Km/h
RADIOGRAFIA DE LA SITUACIÓ ACTUAL A SALÒNICA. Capítol 3
La Lina, el Gio i la Janina, a l'esquerra, somriuen junt amb un grup de refugiats a l'interior d'un edifici abandonat.

La distribució del menjar: una aventura per arribar allà on no hi arriba ningú

La Lina, el Gio i la Janina, a l'esquerra, somriuen junt amb un grup de refugiats a l'interior d'un edifici abandonat.

La distribució del menjar: una aventura per arribar allà on no hi arriba ningú

Amb l’objectiu de cobrir dues necessitats bàsiques, esmorzar i sopar, els voluntaris realitzen cada dia dues rutes pels carrers de Salònica

Actualitzada 05/07/2017 a les 20:19

El sol il·lumina i escalfa Salònica des de fa dues hores. Són les set i mitja del matí, i centenars de persones acaben de llevar-se als carrers de la ciutat, a un edifici abandonat o a una xabola, sense cap aliment que portar-se a la boca. L’esmorzar és l’àpat més important del dia, però en situacions d’extrema necessitat, sembla que això importa ben poc a les institucions. Per sort, la tasca de les ONG’s és efectiva. Carregats de iogurt grec amb cereals i fruita, d’un gran tanc de chai i d’una capsa plena de bananes, la Janina, el Gio i la Lina, voluntaris, pugen al vehicle per arribar allà on no hi arriba ningú.

Formen part del Breakfast Team  –l’equip de l’esmorzar–, un projecte emmarcat dins l’ONG foodKind. La distribució del menjar es realitza els set dies de la setmana, i els encarregats de dur-la a terme són els cooperants que van arribant a Salònica.

Les persones que van a recollir els aliments coneixen la rutina a la perfecció. Durant el trajecte, que té lloc entre les nou i les dotze del migdia, els voluntaris s’aturen a set racons de Salònica. Xaboles, sota un pont, vora un semàfor... Els emplaçaments són varis, però el denominador és comú: la necessitat hi rau en excés.

La quarta parada és la més multitudinària. Es realitza darrera d’un edifici abandonat, i en un espai de temps d’una hora, hi arriben prop d’una cinquantena de persones. El perfil és més o menys similar: homes d’entre 25 i 40 anys, la majoria prims, vestits amb xandall, amb unes xancletes o sandàlies i amb símptomes de dormir als carrers. La nacionalitat, però, canvia. D’afganesos i pakistanesos n’hi ha molts, però també un grapat de grecs s’acosta a buscar el menjar. A mesura que arriben, agafen el seu esmorzar i se’l mengen a l’ombra, plegats. Alguns s’acosten a parlar amb els voluntaris. Els agrada saber d’on són, què els ha portat fins a Grècia. També els agrada sentir-se escoltats.

Un d’ells, el més jove, és el Shah Shinwari. Té 22 anys i porta 14 mesos viatjant. Va sortir de l’Afganistan, va aconseguir creuar fins a l’Iran, va passar per Turquía i va arribar a Bulgària, des d’on es va dirigir a Sèrbia. Quan creia que ho tenia tot fet, va haver de recular. No va aconseguir travessar la frontera, i va tornar a Bulgària per, finalment, arribar a Grècia. El seu objectiu, però, encara el té a milers de quilòmetres de distància: França. Allà hi vol arribar per construir una nova vida, i per aplicar els seus coneixements de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, estudis que va cursar fins al 2014.

Després d’entregar una cinquantena de racions, els voluntaris tornen al vehicle i es dirigeixen a realitzar les últimes tres parades. Després de fer la darrera entrega, se’n tornen al magatzem principal a preparar el menjar pel dia següent. El somriure de la Janina, la Tina i el Gio és de satisfacció. Han aconseguit, un altre matí, que desenes de persones hagin esmorzat.

El paper de la policia
Quan comença a caure el sol, la Gema Carrasco sap que ha arribat l’hora de sortir. Nascuda a Madrid, coopera a Grècia des de fa un any i vuit mesos. Als carrers de Salònica l’anomenen amorosament Mama Food. Ella dirigeix, amb l’ajuda d’altres voluntaris, la distribució del sopar. Amb més d’un centenar de racions de llenties amb verdures, un gran tanc de chai i centenars de pans, la Gema puja a la furgoneta que condueix el Tino, alemany que s’ha dedicat durant gran part de la seva vida al voluntariat. L’Alba i la Gisela, tarragonina i montbuienca, completen l’equip per complir la missió. «Cada nit és una aventura diferent», assegura la Gema quan arrenca el motor.

A la primera parada, a la vora d’un parc, ja hi esperen una quarantena de persones. El perfil canvia respecte al matí. Ara, s’hi sumen nens i nenes, mares i ancians. S’acosten a la furgoneta, el seu rostre manifesta que tenen gana, i els voluntaris fan el cor fort per negar una segona ració de llenties o pa, perquè tal com diuen, «si en donem a tothom que en demana dos cops, no hi haurà menjar per tothom». Estan més alterats, són un grup més nombrós i els nervis de passar la nit al ras fan acte de presència.

La segona aturada torna a ser multitudinària. Una cinquantena de persones espera el seu sopar. De sobte, però, apareixen en escena quatre policies grecs en moto. S’emporten a dos refugiats perquè presumptament no tenen el permís de mobilitat. En to amenaçant, el policia més fornit se situa davant dels voluntaris i, mentre s’agafa amb les mans l’armilla antibales, diu en anglès: «Això que esteu fent és il·legal. Aquestes persones estan dormint a un edifici que té un propietari, per tant, són il·legals. I vosaltres, els esteu donant menjar».

Els voluntaris, que havien entregat també la seva documentació, esperen immòbils sense dir gaire cosa. Si alcen la veu o responen enfadats, saben que poden acabar detinguts i passar la nit a comissaria. El policia segueix el seu discurs amb una suposició que no dóna força als seus arguments, ans al contrari, fa riure els voluntaris: «I si poseu verí al menjar i aquesta nit mateu a 200 persones? Si voleu donar menjar, emporteu-vos les persones il·legals al vostre apartament i feu allà el sopar».

Després d’una estona, els policies fan fora els voluntaris, que pugen a la furgoneta. Els agents arranquen el motor de les motos i la furgoneta els segueix. Quan tomben la cantonada, el Tino fa un canvi de sentit rapidíssim. S’atura davant del nombrós grup de refugiats, la Gema mira la resta de l’equip i, convençuda, obre la porta de la furgoneta. «Ho fem?», pregunta. No li calia la resposta. A tota velocitat, l’Alba, la Gisela i la Gema comencen a repartir tot el menjar. Els refugiats l’agafen i surten de l’escena. Segons més tard, l’equip torna al vehicle i marxa.

La felicitat és absoluta. Acaben de guanyar una petita batalla. Desobeint, han donat sopar a una cinquantena de persones.
Temes relacionats
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes