x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
9.12 º
11.16 Km/h
RADIOGRAFIA DE LA SITUACIÓ ACTUAL A SALÒNICA. Capítol 2
El Salamt, l'Ali, el Zaheer i l'Amjad somriuen al davant de la pintura que van elaborar junt amb els voluntaris.

La 'mansion', un oasi de tranquil·litat i calma enmig de la desesperació

El Salamt, l'Ali, el Zaheer i l'Amjad somriuen al davant de la pintura que van elaborar junt amb els voluntaris.

L'espai on dormen, separat de la resta de la planta per unes cortines de plàstic.

La 'mansion', un oasi de tranquil·litat i calma enmig de la desesperació

L'espai on dormen, separat de la resta de la planta per unes cortines de plàstic.

La 'mansion', un oasi de tranquil·litat i calma enmig de la desesperació

Aquest grup de pakistanesos va haver de fugir de la màfia i s’ha instal·lat en aquest edifici abandonat, on s’han convertit en una autèntica família

Actualitzada 04/07/2017 a les 20:38

Entre la malesa d’un camí de sorra i grans pedres, replet de brutícia, s’alcen quatre blocs de dos pisos d’alçada. Sense acabar d’edificar, abandonats, un d’ells aixopluga sis pakistanesos alegres, hospitalaris i de vida tranquil·la. Tots han fugit de l’edifici que s’explicava al primer capítol d’aquesta sèrie. Els motius, les represàlies de la màfia que habita en alguns punts de Salònica. Les seves tendes d’acampada havien estat calcinades. També totes les seves pertinences, que no eren massa cosa. Farts de la situació, van buscar un nou emplaçament. Ara són els habitants de la mansion. Així és com els voluntaris de les ONG’s han anomenat aquest espai.

En pic acaben les escales que condueixen a la segona planta del primer edifici a l’esquerra, l’amor envaeix l’ambient. Sobre una de les parets, grises i depriments, hi regna la pintada d’una nena gronxant-se i amb un somriure d’orella a orella. A l’esquerra, la consigna és clara: «love, peace, not war». El signe de la pau llueix entre flors i paisatges verds. Aquesta reivindicació artística és tot un símbol. Els voluntaris, junt amb el grup de pakistanesos, la van pintar fa un mes i mig. Una demostració d’esperança. Un càntic a la vida. Un intent de contagiar de positivisme tots els que habiten en aquesta planta abandonada, que s’ha convertit en una llar. És un autèntic oasi enmig de la desesperació.

Al centre de l’estança, cinc nois reposen asseguts. L’Amjad, uns metres a l’esquerra, cuina fent ús d’una gran olla escalfada per un feix de llenya. El Zaheer, estirat, fuma una cigarreta mentre parla amb la resta de companys. Amb l’entrada dels voluntaris a l’edifici, però, tots es dirigeixen a les escales amb rapidesa. Somrient, alcen les mans i es toquen el cor com a signe de benvinguda. La presència dels voluntaris els alegra els dies. Se senten escoltats, afortunats de poder compartir moments i històries. Els conviden a seure immediatament i els ofereixen tabac i aigua. Instants després, l’Amjad s’acosta al grup amb una olla plena d’arròs i pollastre. «L’Amjad cuina realment bé», asseguren els voluntaris, després de fer la darrera cullerada i agrair l’àpat.

Els sis pakistanesos són una família. Es divideixen les tasques i, d’aquesta manera, intenten crear una rutina del no-res. Tots ells esperen una entrevista que els permeti aconseguir els papers per treballar i viure a Grècia. El sistema burocràtic, però, és molt lent. Ho assegura la Marta Llonch, advocada barcelonina i cooperant a Grècia amb l’ONG Advocats pels Refugiats. «Quan algú arriba a Grècia, ha de contactar amb l’oficina d’asil a través d’Skype per demanar refugi. Cada llengua té una franja horària, i això dificulta moltíssim les coses», explica. Els pakistanesos que viuen a la mansion, per exemple, parlen urdu. «Només hi ha una hora al dia d’atenció en urdu, durant quatre dies a la setmana. I hi ha milers de pakistanesos a Salònica...», lamenta. De fet, Skype se satura habitualment i els pakistanesos no poden ni tan sols començar el procediment. «Estan en un llimbs horrorós» sentencia la Marta.

Fugir per un conflicte familiar
L’Amjad Mohammad, el cuiner, té quatre fills al Pakistan. Allà també s’hi va quedar la seva dona. «El meu pare em va dir que marxés si volia salvar la meva vida», revela. La història de l’Amjad no és la que acostuma a aparèixer a les notícies. El seu cosí el volia assassinar. De fet, ho va intentar, i gairebé ho aconsegueix. Així ho demostra la cicatriu que creua el seu cap. Els motius, un conflicte de propietats, que la seva família arrossega de fa molts anys. Fa un any i set mesos que va fugir. Abans d’arribar a Grècia, però, ha passat per l’Iraq i Turquia, on va estar treballant a un hotel de manera irregular. Ara, vol arribar a Alemanya. «Al Pakistan era cap de sala a restaurants i hotels. Necessito tornar a treballar», expressa.

L’únic pakistanès que té la sort de poder fer alguna cosa a banda de veure com passen les hores és el Zaheer Zaheer. Ell ha començat a treballar de voluntari amb una ONG. «M’està anant molt bé perquè en tan sols cinc mesos he aprés a parlar en anglès», explica. Els motius que el van portar a Grècia són els mateixos que els de l’Amjad. «El meu oncle em volia assassinar per un conflicte de terres», revela. El seu gran desig és començar una nova vida i poder portar la seva mare a Europa. Ella és el seu motor. «És el més gran per mi, el motiu pel qual segueixo lluitant», expressa. El Zaheer no vol sortir de Grècia. Diu que li ha costat moltíssim arribar fins a Salònica. Entén que la situació econòmica del país no és la millor, però està completament segur que quan aconsegueixi els papers, podrà trobar feina. Ara, però el rebutgen. «Ningú no vol immigrants il·legals treballant a Grècia», assegura.

L’Amjad i el Zaheer són els únics que parlen anglès. Entre els companys es comuniquen en urdu. Passen les hores parlant i fumant, ajaguts a l’estança. Cuinar i menjar són algunes de les seves distraccions. També els smartphones, que carreguen gràcies a petites plaques solars que van portar els voluntaris. El menjar va a càrrec de les ONG’s, tot i que ells també compren el que poden amb els pocs diners que tenen. S’aixequen tard, perquè a la nit se’ls fa difícil dormir. «Vénen els mosquits, hi bufa molt el vent, i si durant el dia ha fet sol, la temperatura a la nit no baixa...», diu l’Amjad.
També aprofiten les oportunitats que els voluntaris els donen per començar a preparar el seu futur. Amb l’advocada barcelonina, la Marta, van estar redactant els seus Currículum Vitae per començar a llaurar una nova vida. Aquests petits detalls els mantenen vius i actius, perquè no saben quan podran començar de nou. Ningú no els pot assegurar una data. I mentrestant, esperen. El desig dels voluntaris és clar: «Volem una solució abans que es desdibuixi el somriure que, a dia d’avui, encara conserven al seu rostre».
Estan estancats, però encara són capaços de mantenir l’ànim. Ara, com a mínim, estan protegits de la màfia. Viuen relativament tranquils i en pau. I no ho han perdut tot: els queda el somriure.
Temes relacionats
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes