Diari Més

Carmen Sanz: Especialista en Superdotació i Altes Capacidats

«A Espanya s'estima que hi ha un milió de superdotats però només uns 25.000 estan identificats»

Sanz presideix la Fundación El Mundo del Superdotado, organitzadora del IV Congrés d'aquesta matèria celebrat a Madrid

«A Espanya s'estima que hi ha un milió de superdotats però només uns 25.000 estan identificats»

«A Espanya s'estima que hi ha un milió de superdotats però només uns 25.000 estan identificats»Cedida

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Madrid va acollir recentment l'IV Congrés de Superdotació i Altes Capacitats, organitzat pel gabinet psicològic El Mundo del Superdotat i la seva fundació, presidida per Carmen Sanz Chacón. Aquesta psicòloga porta 16 anys treballant amb persones amb un quocient intel·lectual superior a la mitjana. Tant ella, amb un 168, com la resta de terapeutes de la consulta pertanyen a aquest col·lectiu perquè consideren que és la forma més adequada de poder tractar als seus pacients. L'Organització Mundial de la Salut defineix a una persona superdotada com la qual supera el 130, al que s'estima que arriba el 2% de la població. «Hi ha una sèrie de característiques i de necessitats comunes en els nens i adults superdotats que si no se satisfan generen problemes», afirma Sanz Chacón.

- Hi ha moltes persones que són superdotades i ho desconeixen?

- Moltíssimes. A Espanya s'estima que hi ha un milió de superdotats i identificats potser uns 25.000. La resta no ho sap. Sobretot quan has patit fracàs escolar i tens un fracàs professional. Llavors arriba a ocórrer a l'inrevés, que fins i tot et sents ximple.

- Què fa pensar a un adult que pot ser superdotat?

- El més comú és la sensació de que no encaixes, que tens gustos i interessos diferents a la resta de les persones, i de vegades això fa que ens sentim rars. Els treballs rutinaris, els que no permeten creativitat, no els solem portar massa bé. Si això s'uneix a una infància amb problemes de rebot, amb dificultats per entendre't amb els teus companys de classe, amb fracàs escolar… dóna bastantes pistes perquè un es comenci a preguntar si pot ser superdotat.

- Els qui arriben a vostès ho fan directament o després d'haver passat per un altre tipus de psicòlegs?

- Molts vénen després d'anys i anys de teràpies diverses. En altres casos són persones que no tenen problemes psicològics però sí que els costa encaixar i acudeixen a nosaltres per demanar suport. Ser superdotat no és equivalent a tenir problemes d'adaptació. Hi ha moltíssimes persones molt intel·ligents que desenvolupen una cerrera professional normal. Jo crec que té a veure bastant amb l'entorn en el qual et desenvolupes. Si tens un entorn estimulant i una família que et comprèn i recolza no té per què haver-hi problemes. Els problemes es produeixen quan passa tot el contrari: quan has tingut la mala sort de tenir assetjament escolar, d'avorrir-te, que t'assignin medicació erròniament pel TDH (Trastorn de Dèficit d'Atenció), etc.

- Quin tipus de proves es fan per determinar si una persona té un quocient intel·lectual (CI) superior a la mitjana?

- Fem proves d'intel·ligència. Són bastantes: de tipus verbal, lògic, de velocitat de raonament, de percepció… El que es mesura en general és la intel·ligència, que és el factor comú a tot aquest tipus de proves, però en el nostre equip també fem sempre una valoració emocional concreta de la persona.

- En què consisteix?

- Solem valorar la intel·ligència emocional, la seva personalitat, per veure quin tipus de dificultats està passant. Solem fer una entrevista personal bastant àmplia abans de passar a fer les proves, perquè com a psicòlegs el que volem és ajudar, no simplement donar el nombre d'un CI, sinó una visió completa i poder orientar-los.

- Es triga molt a tenir el resultat?

- No, ho fem en una sola sessió. Amb les persones que tenen problemes treballem amb el mètode Darwin. Solen ser problemes molt semblants, de falta d'autoestima, d'orientació professional o personal i problemes en les seves relacions personals. Treballem en totes aquestes àrees amb una teràpia específica per a superdotats, que hem desenvolupat després de molts anys treballant amb ells. És un mètode de desenvolupament i creixement personal a més d'una teràpia. Els ajudem a enfortir la seva capacitat i desenvolupar habilitats per a la gestió de les relacions personals i laborals. Ara mateix tenim més de 70 pacients de tot Espanya, fins i tot d'Estats Units i Sud-amèrica, amb els quals estem treballant tant presencialment com per Skype amb aquesta metodologia.

- Quant pot durar la teràpia?

- La metodologia que nosaltres utilitzem dura aproximadament dos anys. Fem una sessió setmanal. Lògicament hi ha molta varietat. Hi ha persones que hi estan sis mesos i d'altres, tres anys. Hi ha que porten anys amb nosaltres perquè el seu terapeuta arriba a convertir-se en un mentor.

- Com li canvia la vida a una persona quan se li comunica que té un CI superior a la mitjana?

- El que ens comenten en general els adults que vénen a consulta, que suposen més del 50% dels nostres pacients, és que de sobte comprenen per què sempre elsha costat encaixar amb el seu entorn i per què sempre han tingut dificultats amb les seves relacions socials i de treball. Només amb això moltes persones ja se senten molt millor amb si mateixes i comencen a millorar en tots els àmbits. Una altra reacció que trobem sovint és la d'empipament contra els seus pares i contra el sistema per no haver-los recolzat quan ho necessitaven i potser arribar als 30 anys amb fracàs escolar sense haver desenvolupat una carrera professional reeixida. Existeix bastant falta d'informació sobre aquest tema i els pares no ho saben.

- Cada vegada es detecta abans?

- Ara hi ha més informació. Una de les labors que fem amb la fundació i amb les campanyes és difondre aquest tema. Cada vegada és més conegut el que significa ser superdotat, els pares es preocupen més i es realitzen més identificacions. També els professors comencen a tenir les idees més clares. Però encara estem molt lluny d'arribar al fet que tots els nens que siguin superdotats estiguin identificats en els col·legis i que els adults que tenen problemes sàpiguen quin n'és l'origen i puguin prendre mesures.

- Hi ha hagut millors en el sistema educatiu?

- S'està fent molt poc des de les Administracions i des de la formació del professorat. Per això nosaltres amb la fundació ens hem centrat fonamentalment en aquest camp. Fa quatre o cinc anys, quan parlàvem amb els col·legis, no rebíem absolutament cap feeling positiu i ara sí que comença a haver-hi interès. Tenim cursos i cada any estem formant a més de 1.000 professors de tot Espanya, i fins i tot d'altres països.

- Com era la situació fa uns anys?

- Jo crec que no es coneixien els conceptes però els professors tenien una mentalitat més oberta. En el meu cas, la professora que vaig tenir a primària es va adonar que era molt intel·ligent i em va pujar de curs. Jo vaig estar dos anys avançada. Crec que les coses han anat a pitjor en els últims 20 anys, quan hem intentat que l'educació fos igual per a tothom sense diferenciar en capacitats. Fa 30 anys es veia més natural. La igualtat és absurda perquè porta al fet que les persones més intel·ligents acabin desmotivades i avorrides. L'assignatura pendent que té el nostre sistema educatiu és precisament aquesta, personalitzar l'educació. I que cada persona estudiï al seu ritme. Educar per edats és ridícul. Cal educar en funció de les capacitats. Ho veig diàriament, amb nens que saben multiplicar i els estan ensenyant a sumar.

- Quina és la seva opinió sobre que hi hagi centres específics per a aquest tipus d'alumnes?

- Creiem que hauria d'haver-hi l'opció perquè els pares puguin escollir. Els nois que estan en col·legis exclusius per a superdotats no tenen cap problema a socialitzar. Hi ha molts experiments a tot el món que demostren que encara que un nen estigui en un col·legi especial pot socialitzar perfectament amb uns altres. Fins i tot és més fàcil, perquè entén millor quina és la diferència. Aprèn a distingir quin tipus de converses tenir en funció de l'entorn en el qual estan. De moment estem plantejant a l'Administració alguna cosa que és molt més fàcil, i és que com a mínim en cada col·legi hi hagi un aula d'altes capacitats.

- Hi hauria nens suficients?

- Sí, el 2% com a mínim. Però es podria arribar fins i tot al fet que estiguin a l'aula el 5 o 10% dels alumnes més capaços.

- El CI d'una persona pot variar?

- El CI es manté estable al llarg de la vida. Depèn del tipus de proves que s'apliquin sempre pot haver-hi una variació. Lògicament una persona que ha estudiat una carrera superior i ha llegit moltíssim amb 30 anys el seu resultat en les proves verbals va a ser millor que el d'algú amb la mateixa capacitat intel·lectual que no llegeix. Però la seva capacitat lògica potser és la mateixa. Per això les proves les han de fer experts. No solament és aplicar-les sinó saber què estàs mesurant i interpretar-ho en funció de la persona.

tracking