Viure la força, la Simone Weil anarquista a la Columna Durruti

Un dels llibres més destacats entre els assajos que el darrer mig any han omplert les prestatgeries de les nostres llibreries és aquest Viure la força de Xavier Artigas, editat per Descontrol Editorial. Es tracta d’una llibre intel·lectualment superb, molt ben escrit i que alhora se centra en una de les personalitats d’esquerres més destacades de l’Europa del segle XX, Simone Weil. 

No tota la Weil sinó aquella primera que sovint hem relacionat amb l’anarquisme pel seu pas per la Columna Durruti, tot i que ella mateixa, en les seves cartes a Georges Bernanos, semblava dir, o almenys així ens ho van explicar, que aquest pas havia estat casual o gairebé per error. 

De l’autora no em vull estar de recomanar-vos, en català dos llibres excelsos: Assaig sobre la supressió dels partits polítics, publicat a Pol·len Editors, i L’arrelament. Preludi per a una declaració dels deures envers les persones, a Edicions 1984.

Artigas, conegut per haver codirigit el documental ‘Ciutat morta’, ha escrit aquest llibre com a investigació prèvia a una posterior pel·lícula de ficció sobre la filòsofa francesa que esperem poder veure tan aviat com sigui possible.

D’un ambient familiar jueu no practicant, per influència dels seus pares, Weil s’apropà a l’element obrer en la seva joventut er trobar-hi un món que prèviament havien mitificat ella i els seu voltant. Quan, el juliol del 36, després del cop d’estat feixista de Franco, van veure com a l’altre costat dels Pirineus s’obria la possibilitat d’una revolució obrera anarquista no van dubtar massa a solidaritzar-s’hi i, en el seu cas específic, apuntar-s’hi i participar-hi.

Així, Simone Weil va participar activament en la revolució anarquista de 1936 fins al punt d’enrolar-se en la Columna Durruti i involucrar-se en diverses accions de guerra al front d’Aragó al voltant de la localitat de Pina de Ebro. 

Aquesta localitat aragonesa era un punt estratègic important de cara a avançar cap a Saragossa, on milers d’anarcosindicalistes de la CNT havien quedat atrapats en caure la ciutat en mans dels feixistes. I Saragossa, al seu torn, era el camí natural cap al País Basc, on la República continuava viva i esperant uns reforços que mai van arribar.

Del seu pas per la Catalunya i l’Aragó anarquistes en deixà escrit un diari que el llibre reprodueix sencer en la seva versió original francesa. És aquest diari que Artigas utilitza com a primera font per seguir la trajectòria de Weil, al costat i en contrast amb altres fonts que narren o situen els mateixos esdeveniments que Simone va viure. 

El diari en qüestió inclou força pàgines en blanc que, segons el primer projecte de l’autora havien de ser completades per ella mateixa amb les impressions que no podia deixar escrites en el moment que passaven pel fet de trobar-se a primera línia de foc. L’autora mai no el va completar. El 1938, Weil es va comunicar per carta amb l’escriptor catòlic i conservador francès Georges Bernanos, després de la lectura de la seva novel·la 

Els grans cementeris sota la lluna, per compartir opinions i sentiments al voltant de la violència viscuda a l’Estat espanyol mentre es produïda la revolució i la guerra. Bernanos es trobava a Mallorca en aquell moment, un territori controlat pels colpistes des del primer moment.

A Bernanos, Weil li diu que ella, que ja coneixia l’Estat espanyol abans de la Revolució i que «Havia vist en el moviment anarquista l’expressió natural de la seva grandesa i dels seus defectes, de els seves aspiracions més o menys legítimes. 

La CNT i la FAI eren una barreja sorprenent en què s’admetia a qualsevol i on, en conseqüència, es barrejaven la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l’amor, l’esperit de fraternitat i, sobretot, la reivindicació de l’honor tan bella en els homes humiliats». 

És així que Simone s’afegeix a les milícies anarquistes, en concret a la Columna Durruti i, tot i que afirma que «No m’agrada la guerra», es penja un fusell al coll i se’n a combatre a combatre a primera línia contra el feixisme.

Aquesta correspondència amb Bernanos sempre havia estat interpretada majoritàriament com una retractació de la presa de posició de Weil al costat i des de l’anarquisme, però Artigas ens confronta tant amb els seus textos com amb d’altres amb què construeix el context i va desmuntant aquest mite, ajudant-nos a veure el personatge de la filòsofa com molt més complex i, sobretot, gens innocent. 

Weil és explicada com una dona complexa, al costat del patiment humà i, per això, quan aquest és inflingit per anarquistes, també al costat dels qui el pateixen. Això no treu que ella s’arrengleri amb els anarquistes i els valori en tota, també, la seva complexitat.

Un llibre per llegir sense complexos ni idees prefixades que ens dona llum alhora que ens fa conèixer amb més profunditat un personatge imprescindible del pensament polític, social i filosòfic europeu del segle XX que, també, va ser anarquista i es va apropar a l’anarquisme enmig de la guerra i de la nostra revolució, amb totes les seves conseqüències.

Haurem d’esperar que la versió castellana del llibre, publicada mig any després per Pepitas de Calabaza, rebi els elogis de la intel·lectualitat espanyola per valorar aquesta obra en tota la seva complexitat i transcendència tal com es mereix? Espero que no.