El dèficit sanitari i la despesa pública

Parlar del tema sanitari exigeix, al meu entendre, la necessitat de deixar de costat la discussió política a l’hora de valorar i analitzar les mancances evidents, davant un desig social, compartit majoritàriament, a l’hora d’exigir uns serveis de salut al màxim nivell. 

És evident que el que parlo té un vessant econòmic inapel·lable i, per tant, són els pressupostos públics els que marquen moltes de les decisions a l’efecte, però crec que és un error flagrant barrejar, en tot el que esmento, la qüestió política, que pot treure’ns del que realment és important, garantir-nos uns serveis de benestar que haurien de ser vigents, independentment de qui tingui la responsabilitat puntual del govern.

En els darrers dies, s’han posat de manifest determinades mancances de l’oferta pública sanitària a l’hora d’oferir una atenció pel que fa als ‘ICTUS”, constatant-se que aquesta ‘malaltia’ no té total cobertura arreu del país, és a dir, existeix un ‘buit sanitari’ al respecte en determinats territoris de Catalunya, que no venen a garantir el cobriment del servei, el tema em sembla gravíssim i, malgrat que la seva repercussió mediàtica, ha passat quasi desapercebuda, entenc que és un tema d’una transcendència fonamental; conseqüència de la situació vigent és que el perill per la ciutadania, si se’ls produeix el problema, en determinats territoris del país, és que el perill i les conseqüències poden ser devastadores en l’àmbit personal i familiar.

Realment, com a ciutadà, es fa difícil d’entendre l’’absència’ evident, que ens posa en un marc de dubtes absoluts, per tant, em sembla emblemàtic poder donar aquest servei de forma general, si no volem entrar en un marc de ‘centralisme sanitari’, fora de context en el moment que vivim, i després d’omplir-se la boca, per part de tots els nostres representants públics, a l’hora de parlar de l’aposta sanitària, com un eix vital del nostre model d’estat de benestar.

Benvingudes les noves d’ampliar la via de cobertura del tema i l’ampliació del servei, però que poc transparents són tots, govern i oposició, al no parlar de l’esvoranc on estem situats i a la mancança de pressupostos al respecte; a més, crec que el punt ens transporta a una altra qüestió, com és la transparència dels ‘comptes de tots’, on sembla que la justificació de la despesa queda en un segon lloc, això sí, amb discursos d’implicació social al respecte que queden només en paraules.

Tornant al tema de l’’ICTUS’, la consellera del tema al govern, parlava ‘d’ampliació de cobertura’ com un fet lloable, i bé, en cap cas, referia les mancances existents, d’ordre econòmic, que no permeten fer front real, i per tot el territori, en un punt on tots som potencials portadors del risc a l’efecte. Existeixen ambulàncies, helicòpters, etc.? o realment la cosa està més complicada del que ens ‘venen’?

No crec que com societat ens puguem quedar en el voluntarisme a l’hora de parlar d’ingressos públics creient que l’important són els grans números, sense fer el seguiment públic de com es gasten, la rendibilitat i, sobretot, la transparència, és evident que és important recaptar, via una càrrega impositiva justa, però a més, hem d’exigir, com a ciutadans, com es gasta i quina transcendència real té el que es fa amb els nostres diners.

Soc dels convençuts que el servei públic és una base fonamental de la nostra democràcia i que no pot ser posada en dubte, sota cap conscienciació manipulada per la paraula o l’oblit pràctic dels errors o inviabilitats.

Molt parlem de les ‘fuites” de ‘vots electorals’ cap als extrems, i crec que donar respostes del que parlo, via una claredat absoluta, hauria de ser el primer pas per reordenar la nostra col·lectivitat a un seny cada cop més llunyà en la seva pràctica diària.

Ja sé que existeix bona voluntat per resoldre els problemes, per part dels implicats, però l’exemple dels ‘ICTUS’ és una prova del fet que no tot ho fan bé, independentment de qui mani i, per tant, no debatre lliurement ens posiciona en un marc d’impotència absoluta, per molt que les declaracions ens traslladin a un marc de coneixença que ens posicioni a un estadi de dubte permanent compartir.

En definitiva, ‘exigir’, però fent-ho des del coneixement dels condicionants de tota mena, com fonament a una exigència de coneixement i prioritats, fora del pur model de confrontació que ens absorbeix quotidianament.