Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Tot just deixem enrere el ritu d’afirmació col·lectiva que representa la Diada de Sant Jordi, que, al mateix temps que serveix per felicitar-nos per una vitalitat cívica aparentment robusta, ens mostra també algunes de les nostres debilitats més significatives. 

Si l’Onze de Setembre és el moment idoni per al victimisme —en definitiva, commemorem una derrota—, Sant Jordi és l’hora del cofoisme nacional, d’una autosatisfacció que passa per no fer-se preguntes, en el marc de la correcció benpensant que hem convertit en part substancial de la nostra identitat.

En realitat, bona part del discurs públic nostrat, encara avui i a força de no afrontar-ho, es basa en dinàmiques que provenen de la derrota i del sotmetiment, de la metabolització de la por i el reequilibrament de l’autoestima col·lectiva a través de la sublimació de la pròpia feblesa, transformada en superioritat moral. 

En el caldo de cultiu del tardofranquisme, la centralitat política i social del Principat es va definir a través d’aquesta confusió entre política i moral, aquest idealisme ensucrat, aquesta aversió al reconeixement del conflicte, trets tots plegats que defineixen el nostre debat públic.

La interpretació de Sant Jordi com a manifestació festiva pròpia d’un poble culte, il·lustrat i sofisticat per contraposició a bàrbars diversos il·lustra aquest tarannà. No és que estigui malament el fet de dedicar una festa al llibre. 

El que és preocupant és que la festivitat remet a aquesta combinació de victimisme i cofoisme que travessa els nostres rituals comunitaris, cosa que ens situa en una molt mala posició per fer front als grans problemes que hem d’afrontar com a societat.

tracking