Carrer de Trafalgar

L'altre dia vaig sortir a passejar amb Mixeta i les seves companyes. Tothom es girava per veure com un servidor fer servir el cotxet de la meva neta per transportar les tres gatetes per diferents carrers de Tarragona. Pel camí m'anaven fent comentaris intel·ligents sobre diversos aspectes de la ciutat. Per cert, qui vulgui gaudir d'un gatet o una gateta, només cal que s'adreci al correu electrònic adopcionvg@gmail.com i podrà adoptar-ne algun dels molts que acull l'Associació Vallsgat. No se'n penediran. Ara, si els és possible, recomano que n'adoptin més d'un. Per molt bé que els tractem els humans, és bo tinguin algú de la seva espècie per tal de poder jugar, empaitar-se i fer-se companyia, perquè els humans tenim moltes cabòries i no sempre els atenem com necessiten. A més, com deia aquell anunci sobre els plàtans canaris que es va popularitzar fa uns anys, «dos millor que un».

He de dir que en el decurs de la nostra excursió urbana vam fer cap al Serrallo i, més concretament al carrer Trafalgar. Mixeta, sempre atenta i gran afeccionada a la història, ens va fer memòria que el propvinent dia 21 s'esdevindria el 217 aniversari d'un fet històric força important.

Resulta que el barri marítim del Serrallo dedica un dels seus carrers a un d'aquests esdeveniments que van poder canviar el destí d'Europa, la qual cosa, el 21 d'octubre de 1805, era gairebé dir del món. Ens estem referint al combat naval que tingué lloc entre la badia de Cadis i l'estret de Gibraltar, davant del cap de Trafalgar, el qual ha donat nom a aquell esdeveniment històric en el qual s'enfrontaren l'esquadra britànica, dirigida per lord Horatio Nelson (Burham Thorpe, 1758-Trafalgar, 1805) i la flota combinada francoespanyola, comanada pel vicealmirall francès Pierre-Charles-Jean-Baptiste-Silvestre de Villeneuve (Valensole, 1763-Rennes, 1806).

Tothom sap que per aquell temps Napoleó pretenia envair Anglaterra i, per tant, necessitava allunyar l'esquadra anglesa del canal de la Mànega, però un enfilall de circumstàncies feren que l'acció decissiva tingués lloc ben lluny d'aquell indret.

Per aquells dies, segons l'historiador Manuel Gramunt, hi havia 311 tarragonins servint a la Reial Armada, la major part d'ells destinats al departament de Cartagena i, segons sembla, no menys de la meitat estigueren presents al combat de Trafalgar a bord dels navilis «San IIdefonso», «San Agustín» i «San Francisco de Assís», els quals tingueren una actuació heroica i foren destruïts per la precisió de l'artilleria britànica, No hi ha dades exactes, però sembla que uns trenta tarragonins varen morir en aquell combat o en els naufragis dels dies següents. Un nombre semblant restà presoner.

L'historiador francès Fournier, a propòsit d'aquell combat, va escriure: «La ruïna de la potència marítima de França a Trafalgar fou el principal factor del resultat final consagrat a Waterloo». Què hauria passat si Villeneuve hagués escoltat els consells de l'almirall espanyol Gravina (el qual també té un carrer al Serrallo) i la victòria s'hagués decantat pel bàndol aliat? No ho sabrem mai. En qualsevol cas –com diu Gramunt–, un grapat de tarragonins, possiblement sense saber-ho ni imaginar-ho, foren protagonistes d'un fet que hauria pogut canviar la faç del món. Un món que podria ser meravellós, però que de moltes maneres l'estem convertint en inhabitable. Com bé ho recordava Mixeta amb un adolorit «meeoouuiiau», que traduït volia dir: «Els humans no teniu remei. Porteu més de vuit mil anys d'història i no heu aconseguit desempallegar-vos d'aquest horror anomenat guerra, que us acabarà portant a l'extinció. I si només fóssiu vosaltres sols els extingits… El mal és que arrossegareu amb vosaltres tota la Creació!».