Ricardo Bofill (1939-2022)

Fa més d'un mes que vaig escriure sobre l'arquitecte Oriol Bohigas (1925-2021), pare de la nova Barcelona. Ara ens acaba de deixar un altre arquitecte barcelonès, Ricardo Bofill que ha dissenyat obres per més de cinquanta països, repartits per tot el món, des de França a EUA, d'Argelia a la Xina, L'any 1957 va ser clau en la seva trajectòria vital, ja que en ple franquisme va ser expulsat de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, per les seves activitats polítiques pròximes al PSUC. Segueix els estudis a Suïssa, Ginebra.

Funda el seu Taller d'Arquitectura/Td'A l'any 1973, a La Fàbrica, en una vella factoria de ciment, al costat de l'edifici Walden-7, a Sant Just Desvern, projecte ideat amb la seva germana Anna, ratllant en la utopia social. Aquest estudi comptà des de primera hora com el pensador Xavier Rubert de Ventós, el poeta José Agustín Goytisolo, el crític literari Salvador Clotas, l'economista Júlia Romea, l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán l'escultor Xavier Corberó, l'actriu Serena Vergano, també sociòlegs o assagistes, fet molt poc freqüent en gabinets d'arquitectes. Aquesta transversalitat perviu amb els dos fills, Ricardo i Pablo. Actualment amb un equip de cent professionals de trenta nacionalitats.

Una de les primeres obres va ser a Reus, any 1968. Projecta el barri Gaudí que l'hi encarrega el Patronat Municipal, va ser la primera experiència del Td'A en el disseny urbà a gran escala, era la ciutat en l'espai. És un gran projecte d'habitatge social on es repeteixen una sèrie de mòduls bàsics i la barreja d'espais públics i privats que permetien diverses tipologies de pisos. Vaig fer bastants valoracions immobiliàries hipotecàries els anys 2000 d'aquestes creacions bofillanes i sempre em sorprenia la distribució de cada habitatge i pensava el dificultós que resultava col·locar mobles, ja que els perímetres eren molt irregulars. En qualsevol cas, el barri Gaudí reusenc ha estat sempre visitat per estudiants d'arquitectura, «que se sepa».

Els anys setanta projecta La muralla roja o l'edifici Xanadú en Calpe, o el Castell de Kafka prop de Sitges. Segueixen els edificis plurifamiliars francesos: Marne-La-Vallée, Montpellier, París o Saint Quentin-en-Yvelines i la seu corporativa de Shisheido Ginza en Tokio, les torres de Chicago o Beirut, el Twin Center en Casablanca, entre altres. A Barcelona hem de destacar l'Institut Nacional d'Educació Física, bloc d'habitatges a la Vil·la Olímpica, el Teatre Nacional de Catalunya, les dues terminals T1 i T2 de l'aeroport del Prat i l'Hotel W, el Vela.

Els seus projectes tenen referències a la tradició i als materials locals, construccions d'inspiració neoclàssica o postmoderna, Utilitza un llenguatge camaleònic. Una vegada Bofill va manifestar que «Al mirar mis obras solo veo sus errores. En la pròxima trato de superarlos. Pero cometo otros, claro». Era un personatge que sempre va demostrar un caràcter independent, indomable i una certa vocació de llanero solitario. Va ser un gran viatger que li han permès deixar una extensa obra de gran llibertat estilística, que el converteixen en un esdeveniment d'alta volada.

A Tarragona hem de recordar que cinc grups municipals el gener de 2004, sent l'alcalde Joan Miquel Nadal, va ratificar el projecte de remodelar la façana marítima, que proposava Ricardo Bofill, que inclouen el soterrament de les vies del tren per sota el riu Francolí. La premsa del moment deia que «es constituirà la societat pública, integrada pel Ministeri de Foment i l'Ajuntament», que haurà d'establir un calendari de treball i encarregar les obres de la façana. Tot plegat va quedar en una dèria. Més endavant, l'arquitecte tarragoní Rogelio Jiménez, que formava part de l'equip del Td'A, va entrar a formar part dels tècnics municipals, com responsable de projectes nous per a la ciutat.