Diari Més

Tribuna

Miquel Iceta i Llorens

Primer secretari del PSC del Camp de Tarragona

Creado:

Actualizado:

Fa pocs dies Miquel Iceta ha anunciat que deixarà de ser el primer secretari del PSC en aquest proper Congrés del partit. En escoltar la seva intervenció vaig recordar la situació que es vivia, al partit, però sobretot al país, l'estiu de 2014 quan en Miquel va assumir la responsabilitat de dirigir un partit a qui molts «analistes» ja cantaven les absoltes.

La setmana que va anunciar que es presentaria a ser primer secretari, per exemple, una enquesta del CEO donava al PSC entre 5 i 6 diputats al Parlament (més o menys com a la CUP) i eren legió els profetes que vaticinaven la desaparició del PSC. Per cert, alguns d'aquests àugurs militaven a formacions polítiques que ja no existeixen o que ara són extraparlamentàries.

Doncs bé, Miquel Iceta deixarà de ser primer secretari del partit quan el PSC torna a ser el primer partit de Catalunya i ve de guanyar les eleccions al Parlament (amb més de 50.000 vots d'avantatge sobre la segona força, ERC).

I aquest èxit, que alguns d'aquests profetes de les calamitats consideren «inaudit», deu molt a la brillantor intel·lectual, a la capacitat política i al lideratge solvent que ha demostrat Miquel Iceta i Llorens. Molt. Sí, i això no és important per a unes sigles sinó per al conjunt de la societat perquè un partit no és més que un grup de persones que s'uneixen per transformar la realitat d'acord amb uns principis ideològics i un programa polític. I el PSC, com a bastió de la convivència, ha sabut mantenir el pont del catalanisme inclusiu i social que de forma absolutament irresponsable el nacionalisme identitari va decidir rebentar, entestats com estaven en petar-se el que fes falta per assolir els seus objectius polítics.

Eren els temps en què ens insultaven quan alertàvem sobre l'error històric que suposava dividir la societat catalana entorn de dos blocs antagònics (camí segur de la decadència del país), quan alertar sobre els errors que s'estaven cometent era «feixisme», quan advertir que darrere dels «plans secrets de les jugades mestre» només hi havia fum et convertia en víctima de la canilla de trols nacionalistes a les xarxes socials. No era fàcil suportar aquest ambient esfereïdor sense perdre mai el sentit del respecte, el rigor institucional, l'educació i la capacitat d'argumentar enmig d'un debat on els profetes de la idea única salvadora eren els que donaven carnets de «demòcrata». I el Miquel ho va aconseguir.

Recordo perfectament les seves paraules la tardor de 2017 quan la irresponsabilitat tant dels líders independentistes com del Govern del PP va portar-nos a tots al desastre. Enmig d'aquella diatriba diària de crits de «traïdors, colpistes, carcellers, feixistes, etc.» la veu de Miquel Iceta afirmava que l'única solució possible passava per l'acord, la negociació i el pacte.

No només això, en Miquel defensava que quan els catalans i catalanes hem anat units som imparables i que quan ens dividim, perdem. Deia també que la unitat cívica del poble de Catalunya («som un sol poble») és sagrada i que ningú la podia posar en joc. Són paraules dignes d'un president de la Generalitat. Són també paraules que algú com el senyor Quim Torra no diria mai (ja m'enteneu).

Són paraules que mereixerien ser esculpides al frontispici del Parlament: «No volem una política de fronts excloents. Mereixem recuperar una proposta transversal que recuperi el prestigi i l'autoestima del país i que ens uneixi a tots. Dividir Catalunya en bons i dolents és la ruïna del país. Mai més un català pot dir-li a un altre català 'tu no ets català' tan sols perquè no pensa com ell.»

Com deia el president Macià la història no recordarà els insults que els fanàtics de sempre et puguin dedicar sinó que has fet per millorar, per millorar realment, la vida dels teus conciutadans. I aquí és on Miquel Iceta ha sabut demostrar la seva immensa vàlua política però sobretot humana.

Gràcies Miquel.

tracking