Diari Més

Creado:

Actualizado:

Sembla que hem assumit com normal que els «discursos polítics», independentment de qui els fa, com una proposta sense cap garantia de compliment, és a dir, hem convertit els compromisos dels líders de torn en quelcom sense cap transcendència pràctica. No és cap novetat que avui es pugui defensar qualsevol plantejament i demà oblidar el mateix sense cap rubor, i el que és més greu, sense que aquest contrasentit tingui conseqüències electorals per qui «menteix» en funció del seu interès puntual, però que és capaç de manipular quan més l'interessi.

La realitat és que, cada cop més, els «compromisos» de la nostra classe dirigent, al govern o a l'oposició, es converteixen en un placebo sense cap repercussió concreta a l'hora d'implementar-se, ja sigui per la mateixa impossibilitat de fer-los realitat, cosa ben sabuda, quan es va dir la iniciativa, o perquè comportarien canvis a l'hora del suposat suport electoral per una societat implicada molt en el dia a dia i poc en les previsions de futur.

Si entrem en el punt dels exemples concrets, veurem pactes de govern a escala local o autonòmic que res tenen a veure amb els acords assolits en el seu moment, per no parlar de posicionaments que, d'entrada, semblen inamovibles, que van readaptant-se a la mateixa situació conjuntural de cada moment, exercint una «memòria selectiva» en funció dels panorames generals de cada situació.

És més, fins i tot, els reptes subscrits en els programes, també deixen de ser importants, quedant per damunt de tot l'accés al poder” i el sacrifici que faci falta a l'hora de fer renúncies evidents que semblaven innegociables.

La situació de tot el que esmento, comporta el mateix descrèdit d'uns líders, on cada cop més, difuminen la seva pròpia capacitat de gestió i s'assenten en la improvisació permanent que es fa general, amb el que això comporta de manca de seguretat mínima a l'hora de valorar, com a societat, el que pot succeir en funció del que es diu al llarg de les mateixes campanyes electorals.

Tampoc es pot oblidar, a més, que l'enfrontament polític és permanent i no es limita al moment de demanar el vot, sinó que el reflex d'enfrontament s'ha fet normal i quotidià, amb el que això suposa de cara a la possibilitat d'arribar a acords mínims i la nul·la existència de polítiques de confiança mútua que seria exigible, per damunt del legítim enfrontament partidista.

Ja sé que el que exposo es fa difícil de superar, per molt que «nous missatges» vulguin confondre la mateixa evidència, però no estaria de més fer una «pensada» que permetés afrontar, amb garanties de solució i amb suports amplis, els reptes que tenim plantejats i que massa vegades es deixen aparcats en funció d'un suposat «cost polític» que ningú vol assumir, encara que sigui vital pel país i la seva ciutadania.

Podem seguir transitant pel camí de la invalidesa dels pactes, de les paraules, dels compromisos i, sobretot, de la posada en pràctica del que es compromet, perquè si no només estem en el punt de partida que una frustració col·lectiva, via «menfotisme», per incredibilitat; on més aviat que tar, ens veurem assentats amb el que això suposa de democràcia amb mala salut, per dir-ho de manera sostenible.

tracking