Havia de ser una estoneta de riures a una terrassa, però es va convertir en PortAventura. La cosa va començar amb un: «Escolta, amigacho. Farem uns callos pels amics. Baixa a les nou i mitja al Serrallo». A les nou i mitja uns callos picants? Collons! Era el Xavi de Cal Tercio, aquell filòsof del restaurant Xaloc que em recorda al Lluís de Falset, un amic dels meus pares, que quan tenia dotze anys em va dir –estranyat– que com és que encara no fumava ni bevia cigalons. Ell, el Lluís, em va adoctrinar en l'art de xuclar fàries i prendre bombes de Torres 10 mentre vèiem La saga de los Rius. Va intentar fer-me culer, però no ho va aconseguir. El Veciana també em porta pel mal camí. Utilitza com a esquer Chartreuse, sushi i la companyia d'il·lustres delinqüents com el Pitu Mosquits, el fotògraf, fill del Guerrita que viu al carrer del Conte, o alguna veïna del barri on els que no som d'allà entrem i sortim. Vull dir del barri, no de la veïna. Però, la vida, Déu, o sa mare, va fer que acabés fent cerveses a un bar extret d'una novel·la i parlant anglès amb una encantadora parella d'irlandesos. Allà sentia els records d'un senyor que va repartir butà tota la vida o la senyora que va trucar a una caserna de Tarragona dient que li agradaven els soldats, en plural.
De cop he notat que em feien un petó al cap, era un cantant heavy que no em coneixia de res. He sentit una impressionant història de superació mentre em pagaven cerveses. Gent que no et coneix de res, però sembla que hagin viscut tota la vida amb tu. Afectes de barri, gent maca, senzilla. Cabronets entranyables. Hi he de tornar, però primer em faré una assegurança de vida. És el Serrallo.