Diari Més

Creado:

Actualizado:

L’economista Pol Antràs escriu que el mon ha donat un capgirell i estem en una fase de hiperglobalització. Entre els vuitanta i la primera meitat dels 2000 han aparegut tres «fúries violentes». Una , la revolució d’internet, que redueix a mínims el cost de transmetre informació a llarga distància. Dues, l’edat d’or de la liberalització comercial, quan molts països desmantelaren les barreres que havien aixecat en la postguerra europea. I la tercera, la incorporació de milions de persones al mercat de treball global. L’any 1990, el 43,5% de la població mundial està a l’Europa de l’Est, Xina i l’India. Això significarà que més tard o aviat els assalariats de les fàbriques occidentals acabaran pagant un preu.

Els canvis en el treball, de la indústria manufacturera als serveis, dels pobles de l’interior a la gran ciutat, es viuen amb molta angoixa. S’està a la recerca de la indústria més barata. Però, tant a Catalunya com a Espanya, amb la construcció/la bombolla immobiliària i el turisme, per un costat, i la macroeconomia, per un altre, ho resistia tot i té la virtut d’emmascarar els canvis existents. La pregunta és, després de la pandèmia, farem el camí de la globalització a la inversa? Antràs diu que no. La globalització, és una certesa, s’ha moderat. La causa d’aquesta frenada és que els canvis viscuts entre 1986 i el 2008 foren tan intensos que són irrepetibles.

La realitat és que el Covid-19 significa que en els darrers nou mesos, una part important de la població occidental s’ha vist obligada a treballar des de casa. El virus ha aconseguit el que no ho havien aconseguit trenta anys de marqueting i de pedagogia tecnològica. Hem aprés moltes coses: la comoditat de no desplaçar-se, treballar des del mateix lloc que vius, el teletreball en pot aïllar i pot ser un infern. Les empreses, els empresaris i els directius han perdut la por fer treballar la gent a distància, a gestionar equips humans dispersos. També es necessita un mínim d’interacció entre els treballadors. Les relacions interpersonals també són fonamentals, no hi ha rés com el cara a cara per tancar segons quines qüestions.

De la mateixa manera que hem vist que les cadenes de muntatge poden canviar de lloc, el treball d’oficina és més difícil de traslladar. Raons culturals i idiomàtiques també pesen. Ara les empreses es senten més còmodes amb el teletreball i transferir aquests treballs a tercers és més dificultós. A més, ara els costos s’han reduït: electricitat, calefacció, aire condicionat, entre altres despeses estructurals. Potser, inclòs, es necessitaren menys espais físics. A més, ara es poden externalitzar serveis amb plataformes de treball a demanda: disseny, marketing, comptabilitat, traducció, entre altres afers. El teletreball ja conviu amb tots nosaltres. És una realitat que la pandèmia ha obligat a implantar-la, malgrat les reticències d’alguns empresaris. Molts sectors industrials i comercials s’han tingut que adaptar a aquesta realitat, amb totes les seves avantatges i inconvenients. El teletreball ja es quedarà per sempre.

tracking