Diari Més

Creado:

Actualizado:

No crec en la monarquia. El dret i la responsabilitat de representar a les comunitats, ciutats o països, no el determina una anàlisi genètica sinó l’escrutini de la voluntat col·lectiva expressada en les urnes. Em sembla que d’això se’n diu democràcia. Però respecto Melcior, Gaspar i Baltasar perquè, he de confessar que, quan era petit, una nit de Reis, vaig sentir perfectament el soroll dels unglots dels camells trepitjant els carrers pròxims a casa. La seva història és fascinant. Ambaixadors exòtics i portants de presents ben curiosos: or, encens i mirra. El primer, metall preciós que alguns estudis indiquen de procedència alienígena conseqüència d’una pluja de meteorits fa uns 200 milions d’anys. Els altres dos, més vulgars, d’origen vegetal. El primer s’ha convertit en un valor patró de riquesa i d’inversions. L’encens i la mirra s’han de conformar amb les propietats terapèutiques, aromàtiques i estètiques. Als tres reis d’Orient els reconec la seva aportació a l’imaginari col·lectiu, especialment a l’infantil, tot i que també adverteixo de la seva perversa aliança amb el consumisme desmesurat. Les cartes als reis cada vegada són més cares i ses majestats tenen una feinada en satisfer els somnis dels més menuts. Les tradicionals cavalcades enguany seran bàsicament telemàtiques perquè la pandèmia no perdona. Tot i la distància no penseu que Melcior, Gaspar i Baltasar no sap qui ha fet bondat i qui no. Els tres reis màgics estan molt pendents dels petits però també dels grans. Especialment de les candidates i els candidats a les pròximes eleccions del 14 de febrer. Els d’Orient no hi poden fer gaire cosa excepte arrugar el nas o somriure, segons el cas, perquè els reis i les reines de les urnes som nosaltres. Les cartes dels polítics comencen als programes dels respectius partits, transiten per la seva trajectòria i la seva credibilitat personal, però acaben en les paperetes que els mortals introduïm a les caixes transparents. Aquests últims dies hem vist exercicis de màgia i funambulisme de socialistes que es converteixen en republicans, «riveristes» que descobreixen que són populars convençudes. Aquesta mena d’encanteri no és nou d’ara. Per poc que fem memòria trobarem altres casos, totalment legítims i respectables, de canvis d’opinió. Per uns, el banderí d’enganxament ha estat la cursa per veure qui és més constitucionalista i espanyol i, per altres la galopada cap a la independència de Catalunya. Jo crec en la rectificació, no en els miracles. Cal tenir l’ull viu i el nas fi per apreciar la diferència. La nit del 13 de febrer m’agradaria sentir el soroll de la gent posant-se el despertador ben d’hora, ben d’hora, per a ser els primers als col·legis electorals. Ni or, ni encens, ni mirra. Regalem-nos el dret a decidir quin país volem.

tracking