Buscador de la Hemeroteca
Català
Secciones

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
20.65 º
5.4 Km/h
Tribuna

Torna-te'n al llit, que això és la lluna

  • Ramón Grau i Gràcia
Graduat en arts aplicades i exregidor de Cultura de Tarragona

Actualizada 10/08/2020 a las 19:49

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Malgrat els nombrosos anys que arreplego, sustentat per les píndoles quotidianes i en plena sapiència dels meus defectes, estic satisfet d’haver pogut arronsar les espatlles –quin remei– davant el coronavirus i, per sort, no encomanar-me. No estic gaire esparverat en saber del sobtat trontoll de la monarquia, diuen que ja se sabia. Encetat l’agost, l’emèrit ha marxat per causa de «la repercussió pública de certs esdeveniments». No hi ha dubte, la seva imatge idíl·lica ha voletejat. Fugint d’estudi va anar més enllà del conte? Ja s’ho farà. Jo faig carpetada i per a mi encara hi ha partit, seguiré el meu full de ruta mentre tingui lúcid l’enteniment per seguir escrivint sobre la nostra Tarragona actual i històrica.

No fa gaire aquest diari publicà que l’alcalde Ricomà projectava el Centre d’Art, que ocuparà espais del Mercat del Fòrum, Casa Canals i la Tabacalera. Estic molt satisfet, és oberta una formosa pista d’aterratge cultural per a la desinflamació d’una proposta personal que vaig fer ara fa trenta-quatre anys.

El 2 de gener de 1986, essent regidor a l’oposició vaig publicar un article sol·licitant a l’Ajuntament la creació del Centre Municipal d’Arts Plàstiques i descrivia prou extensament com dur-lo a terme. Aleshores, l’Ajuntament socialista, amb majoria absoluta, no em va fer –com deia Guardiola– «ni puto cas». L’extensió d’aquell escrit imposa tenir-ne prou reproduint uns mínims conceptes: Deia que Tarragona és una ciutat rica en totes les branques d’expressió plàstica, afegint queixós que la conselleria de Cultura no va fer res positiu per a les arts plàstiques durant els set anys de govern socialista. Assegurava que a la ciutat hi havia elements valuosos en l’ampli ventall dels tipus d’expressió: pintura, escultura, disseny, arts gràfiques, fotografia, ceràmica, esmalts, tapis, decoració, poesia visual, artesania i d’altres. Adduïa que els nostres artistes no havien tingut prou ajut ni suport municipal. Argumentava que el Centre hauria de contenir les següents característiques i funcions: informar el ciutadà, que ara estava mancat de les noves tendències artístiques mitjançant taules rodones de cada branca i exposicions monogràfiques d’artistes consagrats o no, augmentant així la informació pública de l’art en general i duent a terme la protecció i afavoriment dels artistes. Puntualitzava que aquestes accions han de ser continuades, serioses, operatives, amb diversitat, profunditat i amplitud. Que calia esdevenir un fons de relació cultural, on els creadors i els teòrics discuteixin, projectin i presentin els nous treballs. Clar que, per aconseguir això, s’havia de fer una tasca de coordinació per a estimular i involucrar els artistes, estudiosos, espectadors, professionals, centres, institucions, escoles i comerços del ram. Calia adonar-se’n que era necessari encapçalar-ho tot amb senzilles publicacions i creació d’una biblioteca especialitzada.

Deia que, posat en marxa el centre, d’aquell dia ençà a més d’enriquir la ciutat frenaríem l’emigració dels creadors i pel cap baix oferiríem al món una imatge de la Tarragona artística, portant-nos a l’intercanvi amb centres anàlegs nacionals i internacionals. Tal com jo ho veia, al temps d’engegar una plataforma de formació i exhibició a banda i banda, al cap d’avall i al llarg del temps el centre també donaria peu per a la creació d’un fons d’obres, ampliant el patrimoni de la ciutat.

El relat d’aquell article amb escapçalls, desordenat i resumit, de cap manera pretén ensinistrar com ara s’hauria de fer, només és el que jo proposava fa trenta-quatre anys. Deu me-n guard, segur que l’equip que el crearà supera en distància la meva capacitat. Ara el lector podria inquirir: I perquè no el vaig crear jo, essent regidor de Cultura el 1989? Doncs malgrat incloure-ho al meu programa, primer em calia amb urgència ressuscitar d’actituds culturals a la ciutat i només disposava de poc més d’un any.

L’any passat, engolint-se dècades i fent servir els mitjans de comunicació, a les darreries del mandat socialista s’anuncià de manera accelerada que el centre «estava en marxa», però fet i fet va ser un espai d’exposició de pintura al port. Renoi, em va vindre al cap el refrany català «torna-te’n al llit que això és la lluna» (quan hom ha fet una cosa per una altra). Ara, malgrat el reduït detall del projecte de centre d’art amb tres espais de l’alcalde Ricomà, el trobo interessant, seriós i creïble. Aviat, si us plau.

Aprofitant l’espai que resta, tornaré al retrobament d’aquells anys alenats de postguerra. A la ciutat ofegada pel cinturó i els odis, la gent es dedicava a l’art d’aconseguir queviures per a subsistir. Dels altres arts aombrades conegué un mínim del setè: al carrer unió filmaren escenes de la pel·lícula espanyola Arribada forçosa. L’usdefruit dels cinemes era dues pel·lícules per sessió, no calia arribar d’hora perquè la primera era l’españolada, tot seguit venia el No-Do i ja «la buena», americana en Tecnicolor, musical, comèdia, drama, oest o guerra.

Un Art nou nat va brollar als bars, Café La Puda, Bar La Palma, Bar Teatre Maria Cristina, Miramar i d’altres: eren els nidos de arte, on en un reduït taulat triomfaven artistes locals acompanyats al piano pel maestro Godall. Actuaven tan bé com podien (programes de l’època) Maria Calabuig y Remedios Millán canzonetistas, la Voz de oro Ramon Calduch imitador de Emilio Vendrell, el barítono Luis Comer, Ramon Turrion a lo Pepe Blanco, Francisco Salas y Ecos del Gayá rapsodas, cancion moderna Anibal Rey y Francisco Garrido, Cancion mejicana de Antonio Berengué, Ramon Batista divo del cante flamenco, Pepita y Angel Español.

Amb l’art de l’escultura, la ciutat va tenir un encert. Els primmirats barcelonins van encarregar a l’escultor Josep Viladomat una fastuosa font per a una cruïlla important de Barcelona, però en veure-la van fugir d’estudi i no els va fer el pes. A la vora del centenari de la Rambla ens la van oferir. Malgrat que ni de poc, l’argument s’ajustava a l’esdeveniment, aquella formidable desimboltura escènica la va convertir en la nostra Font del Centenari.

L’art radiofònic era dalt de tot de la casa Rambla cantó Assalt, EAJ-33 Ràdio Tarragona, sentíem embadalits la locutora Lolita Savin. Seu de Maginet i el Senyor Tarrasa, que, de tant en tant, amb gosadia pronunciaven alguna paraula en català. Era posar-se a riure amb el concurs que premiava al primer valent que, sortint de casa seva, es presentava a l’emissora dintre del terme fixat amb un determinat estri. Si l’exigència era un somier, calia guaitar-lo arribar esbufegant a l’àtic.

Un exemple de l’art de l’agraïment va succeir el maig del 1948, Sens dubte va honorar Tarragona la visita del doctor Fleming –descobridor de la penicil·lina. Autoritats a banda i banda quan el doctor va arribar a l’entrada del Camp de Mart i, en aturar-se davant d’un petit carretó de llaminadures, el venedor endut per l’emoció i amb ulls plorosos va oferir-li tot el que tenia. L’invent havia salvat la filla d’una mort segura.

Comenta el contenido : Torna-te'n al llit, que això és la lluna
Diari MesDiari Mes es una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes es un medio
auditado por OJDInteractiva
Diari Mes

Con la colaboración de:
Diari Mes