x
Buscador de la Hemeroteca
Català
Secciones

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
26.63 º
14.76 Km/h
Tribuna

No esmentaré el coronavirus, si puc

  • Ramon Grau i Gracia

Actualizada 31/05/2020 a las 20:38

Parlar i parlar, ja n’estic tip de patir-ho confinat i sentir-ne parlar a trenc d’alba i fins al vespre. A fi i efecte de distreure el mal son, donaré una ullada a la realitat social de mitjans del segle passat a Tarragona, ciutat que essent orfe de suport i de barris –fins al 1950 no es va posar la primera pedra del grupet d’habitatges de Torreforta– i d’un indret a l’altre te la feies caminant. I com estic tractant de parlar, aleshores voler-ho fer per telèfon era cosa de rics, era temps que ni a les palpentes somiar xarxes socials ni televisió, pel cap alt es feia atenció a la ràdio. Per endavant, a casa no en teníem, perquè després de la compra calia donar l’aparell d’alta i pagar l’impost.
Si que faré un esguard, passant per la via de similitud epidèmica actual amb el segle passat. Jo era un nen quan vam viure una situació molt angoixant, el patiment per la Tuberculosi, que vam trigar anys per sortir-nos-en. Gairebé tothom tenia un amic o parent amb la maleïda malaltia contagiosa fregant l’incurable. Sovint era ardu visitar un amiguet internat a la Casa Blanca (al turó del Camí de la cuixa) amb aroma fúnebre. De més a més aparegué la Triquinosi, afecció infecciosa causada per menjar carn de porc en mal estat. La gent estava atemorida. A correcuita l’autoritat va dictar que tot plegat quinze infectats. Ambdós malanances també resultaren greus per a una ciutat de 40.000 habitants, afeixugada i sense recursos.

Dit això, seguiré situant-me en aquells anys amb un recull d’històries viscudes però més digeribles i agradoses. Al novembre 1947 em va fer la guitza saber que ens quedàvem sense fer pedra a banda i banda del carrer Soler, nosaltres de la Rambla contra els del Mercat, als solars pedregosos i amb restes de marbre (ara Fòrum de la Colònia). Pretenien fer-hi cases, però sortosament va aparèixer el barceloní Francesc Figuerola oferint 200.000 pessetes, deu ni do, i a la fi les restes patrimonials quedaren per a la ciutat. Quan acabada la segona guerra mundial, a banda de les pel·lícules el No-do encara ens emmetzinava amb les heroïcitats dels avions de la Luftwaffe feixista, aquell dia de vacances vaguejava estirat davant la finestra baixa del menjador de casa i astorat vaig albirar un avió estavellant-se a la part baixa. Torna-hi amb guerra? No, fou un accident, caigué una avioneta sobre una casa del carrer Orosio, moriren el pilot i un nen de sis mesos al seu bressol, l’àvia ferida.
De fet, malgrat els esdeveniments tristos com aquest i d’altres que es vivien jo era clarament ignorant que patíem una dictadura. La meva felicitat s’havia fet extensiva als meus amics, amb ells a l’estiu vaig aprendre a nedar llençant-me amb temeritat al moll. Però era un nen obedient, anava a la platja del Serrallo (al costat de l’església) amb les meves germanes grans, possiblement hi acudíem perquè no hi havia vigilància de «moral pública» que prohibia a les noies banyadors que deixaren un xic de cos a la vista o bé no portaven barnús en sortir de l’aigua. És clar que llavors les multes per «immoralitat» plovien a l’engròs, com per proferir blasfèmies, com les que vaig sentir aquell dissabte cap al tard aguaitant la vetllada de boxa a la rambla (cruïlla Hospital/Mendez Nuñez). Eren afeccionats, Tarragona contra Reus, que rebien algun xiulet. Tancant la vetllada el guanyador s’enfrontava a un semiprofessional de Barcelona. Recordo als Curto, Gómez, Galve i els germans Felez, bons esquiladors d’ases de la Rambla Vella (enfront l’església de Sant Francesc). «Felez II, el tigre de las tijeras» clamaven els seguidors. El quadrilàter gaudia d’enllumenat esclatant, és clar era un dels dos dies setmanals que no hi havia restricció (de 18.30 a 21.30). Aquella claror permetia enfilant allí mateix baixar al pixador públic –no he aconseguit treure l’entrellat del perquè és tants anys soterrat– per fer un riu urgent.
D’altres ingredients, llavors tothom sabia les cases que es feien a la ciutat –no podíem dir allò de «Barcelona és molt gran i encara hi fan cases», aquí no –fou un impuls que el 1944 es començaren les conegudes viviendas La Salle, emperò només accessibles als excautivos, ex combatientes, mutilados i vieja guardia de Franco. Un any després singularitat, amb forta faramalla d’autoritats del règim es va inaugurar el Preventori de la Savinosa –ara desconeixem destí– per a l’acolliment de nens de les terres castellanes, a l’acte no vaig aconseguir anar-hi, massa lluny. Perplexitat monumental, l’any següent la propietat de la plaça de Braus demanà permís a l’Ajuntament per enderrocar-la i fer-ne habitatges, no obtingueren permís ni resposta municipal, argumentant silenci administratiu anaven a demolir-la. Salvament in extremis, la Diputació l’adquirí. Porfídia patrimonial del 1949, un divendres a la tarda el pare em va enviar amb la cartilla a l’estanc per comprar el tabac Ideales que li tocava. Impacientant-me sentí una conversa on justificaven els viatges a Madrid de l’alcalde: «Allà si no vas a pidolar per a Tarragona res. Però veus? El diari Español d’ahir deia: el Consejo de ministros aprobó el Proyecte de construcción del Museo Arqueológico». Renoi!, sense adonar-me’n he acabat la tongada de records per aquest article i no ne tractat ni la meitat, caldrà fer-ho en d’altres. Avui, per enllestir aquest veig que el virus ha escombrat l’independentisme, caldrà veure en què queda. Malgrat que les fluixes expectatives recordo percebre a TV3 un darrer acte a Perpinyà anomenat Consell de la República. Quedí astorat per la nombrosa assistència, 200.000 persones segons els organitzadors i 110.000 l’Ajuntament. Deu ni do, i mancaren desenes d’autobusos que l’embús no els va permetre arribar. Vaig tenir-ne prou evidenciant a la presidència de l’acte presència cofoia d’autoritats franceses. Al capdavall el govern francès complaent va autoritzar l’acte? Fins i tot Puigdemont va dir que estaven en territori català? Per descloure la teranyina obrí el calaixet de la història i reculant fins a l’any 1659, trobo que en acabar la guerra dels trenta anys es va signar el Tractat dels Pirineus on el rei de Castella Felip IV va segregar la Catalunya del Nord, obsequiant-la, junt amb altres places flamenques al rei de França Lluís XIV i endemés li entregà en matrimoni la seva filla Maria Teresa. Versemblança d’aquell Felip IV, indolent, galantejador d’actrius, amant dels plaers i perdedor de 40 batalles que aconseguí, també per als espanyols, qualificar el seu regnat un dels més desgraciats de la història.
Comenta el contenido : No esmentaré el coronavirus, si puc
Diari MesDiari Mes es una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes es un medio
auditado por OJDInteractiva
Diari Mes

Con la colaboración de:
Diari Mes