x
Buscador de la Hemeroteca
Català
Secciones

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
21.21 º
1.8 Km/h
Tribuna

Eduard Boada i el seu 'La Mida del Temps'

  • Josep Maria Buqueras

Actualizada 19/09/2019 a las 19:32

Josep Maria Buqueras Bach

Josep Maria Buqueras Bach

La Santa Tecla’2019 està en el seu màxim estat d’eufòria. El primer diumenge, entre altres coses teníem l’esplèndid Primer Diumenge de Castells i els nastiquers estaven pendents a la mateixa hora del partit amb l’Ebro, que ens va donar l’alegria del primer triomf. Però jo tenia marcat en la meva agenda, assistir a l’estrena de la pel·lícula La mida del temps. Mentre anava cap a l’Antiga Audiència ja em xiulaven les orelles que l’assistència seria alta. No m’equivocava. A la plaça del Pallol hi havia una cua llarga, que arribava fins al portal del Roser, tant va ser l’èxit que es va tenir que improvisar una segona sessió a les nou hores del capvespre.

Documental protagonitzat per Eduard Boada, pregoner de les festes de santa Tecla d’aquest 2019 i el seu històric espai tarragoní Can Boada. L’obra produïda per Ayhe Productions, està escrita per Javier Barón i dirigida per David Aymerich. Mireia Pallejà va ser la productora i Daniel Bernés i el mateix Baron són els responsables de la fotografia. Em va agradar molt i té minuts plens d’emoció. La línia argumental està força bé, és el denominado comú, de les intervencions de persones i personatges de la ciutat, que intercalades i totes sentades amb cadira, en in drets mot ben localitzats, per la seva plasticitat i efecte òptic. Recordo a Pep Escoda a la platja i les onades al seu darrera; Margarida Aritzeta al passeig arqueològic i al fons el Pretori i el Museu arqueològic; Pep Fèlix Ballesteros envoltat de l’accés al Circ romà; Oriol Grau al Moll de Llevant; Lluís Pagés a la Baixada de Missericòrdia, sense cap mena de trànsit, però baixant caminant el meu bon amic l’arquitecte Xavier Climent. Surten més invitats. Tots ens expliquen les seves vivències viscudes a Can Boada o si més no amb l’Eduard.

La música, la fotografia amb primers plans, shunts majestuosos de les passes que lentament Boada feia per anar al seu territori obert a tothom, per un costat, i de les verdures –que inclòs amb un ritme vertiginós– volaven fent espirals: els pebrots, les cebes, els tomaques, les patates, les albergínies, els carabassons, entre altres fruits de la terra, per un altre. Aquest va ser un moment estètic de luxe, que acompanyat de la música et posava els pels de punta. La música, no original, va estar molt ben seleccionada per anar entrant amb el personatge homenatjat. Felicito a tots els intervinents en aquest projecte audio visual. En tot cas, hi ha un però. Quan surten els invitats, si no els conexies, no sabies qui era: faltava el rètol corresponent. Jo que he sigut gairebé trenta anys professor de secundària (sol vaig donar tres matrícules), la nota del documental per a mi és un vuit.

Deixo per al final, el moment que la neta entra a Can Boada i abraça/ besa al seu avi. Entren després al petit espai, per anar a menjar els entrepans, amb la signatura de l’Eduard Boada, la seva família i els seus amics, tots ells clients i degustadors de la saviesa de barrejar els ingredients amb la improvisació del geni que sap el seu ofici. Entre aquests invitats vaig poder visualitzar al cronista oficial de la ciutat Josep Maria Sabaté Bosch i un dels personatges que ha fet passar moltes bones estones a molts tarragonins o no, com és el conegut pallasso Enrico.

Ah, per cert tinc que confessar que jo dec haver assaborit quatre vegades el «bocata Boada». Farà mig any al sortir de fer-me una analítica a la Monegal. Com vas en dejú, vaig sortir de casa amb la decisió d’anar a Can Boada i, com encara tenia pa, esmorzar. Cap problema. Aquí està la gràcia i el secret de Can Boada, tenies que anar sense preses. Degustar i fer petar la xarrada amb qui sigui, coneguts o desconeguts. L’ambient presidit per l’amo, el donava tota la confiança del món, per la seva amabilitat. Això es el que ens falta actualment amb l’estrés que flota a l’ambient. La mida del temps és la que hem de canviar. El pregoner Boada ho sabut fer de matrícula.
Comenta el contenido : Eduard Boada i el seu 'La Mida del Temps'
Diari MesDiari Mes es una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes es un medio
auditado por OJDInteractiva
Diari Mes

Con la colaboración de:
Diari Mes