L'alegria de l'Evangeli

Benvolguts diocesans, el papa Francesc, en la seva exhortació programàtica Evangelii gaudium o «L’alegria de l’Evangeli», ens convida a una nova etapa evangelitzadora marcada per l’alegria. Avui subratllem alguns camins dels que s’hi indiquen i que marquen per on ha d’anar l’Església en els propers anys.

Amb un llenguatge molt planer, el document pretén recuperar la frescor original de l’Evangeli i no tancar el missatge de Jesús «en els nostres esquemes avorrits». Convé una renovació de les diverses estructures eclesials per tal que «es tornin més missioneres». Cal «una conversió» del mateix exercici del papat, per poder esdevenir «més fidel al sentit que Jesucrist volgué donar-li i a les necessitats actuals de l’evangelització», essent necessària una «saludable descentralització» de l’Església.

Es fa una crida a les comunitats eclesials en contra d’una caiguda del fervor religiós: l’amenaça més gran és «el gris pragmatisme de la vida quotidiana de l’Església, on tot aparentment apareix amb normalitat, però en realitat la fe es va esllanguint». Parla dels qui «se senten superiors als altres» però que, «en comptes d’evangelitzar», «els classifiquen». «Que Déu ens deslliuri d’una Església mundana sota vestimentes espirituals o pastorals!» Subratlla també la necessitat de fer créixer la responsabilitat dels laics, moltes vegades mantinguts «al marge de les decisions» a causa d’«un excessiu clericalisme».

El Papa es deté també en l’homilia. Diu que «ha de fer enardir els cors», fugint d’una predicació merament moralista o adoctrinadora. «Un predicador que no es prepara no és ‘espiritual’; és deshonest i irresponsable».

També hi trobem una crítica molt dura del sistema econòmic actual, on hi predomina «la llei del més fort». La cultura actual ha creat «quelcom nou»: «Els exclosos no són ‘explotats’, sinó rebuigs, ‘sobrants’». I afegeix: «Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica» abans que sociològica. Per això vol «una Església pobra i per als pobres». I demana al Senyor que «ens regali més polítics als quals els dolgui de veritat […] la vida dels pobres!» I adverteix que «qualsevol comunitat eclesial» que s’oblidi dels pobres «correrà el risc de la dissolució». Dins la cura pels més febles s’hi troben les dones excloses o maltractades, els infants innocents i els qui han de néixer. I afegeix: «No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana.»

L’evangelització implica també un camí de diàleg que ha d’obrir l’Església a col·laborar en totes les realitats socials, religioses i culturals. De fet, per al Papa, esdevenen necessaris «evangelitzadors amb Esperit», que són els qui s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant en ells, que «infon la força per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia, en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent». Se’ns convida a no desanimar-nos davant els fracassos o l’escassetat de resultats, donat que «la fecunditat moltes vegades esdevé invisible», «ni pot esdevenir comptabilitzada». El que tan sols sabem és que «la nostra entrega esdevé necessària».