D'actes, credencials i acreditacions

Observo que els mitjans fan servir indistintament aquestes tres denominacions (especialment les dues primeres) per referir-se als documents que han de certificar la nova condició de membres del Parlament Europeu de Puigdemont, Junqueras i Comín. És probable que, des d’un punt de vista burocràtic, no siguin intercanviables (la primera té un to més definitiu, les altres dues més provisional), però en canvi les respectives definicions que en donen els diccionaris són molt pròximes, fins al punt que podrien arribar a ser sinònims. Això m’ha xocat una mica pel que fa a acta, que és el més freqüent de tots tres.

El fet que notaris, presidents d’escala i altres autoritats aixequin acta de les reunions em feia pensar que em trobaria una entrada de diccionari extensa, amb gran nombre d’accepcions, i en canvi no: tot just tres, més una d’especialitzada (acta proconsular). Però com que, això sí, pertany a una família molt nombrosa, la deixo pel final. Primer m’estimo més parlar de les altres dues, perquè hi ha una curiositat que les uneix: són filles de la mateixa mare. Tant acreditació com credencial venen de creure, un verb que és tota una llaminadura per als aimadors de l’etimologia. D’entrada perquè ja surt de fàbrica amb una dicotomia fantàstica: la de significar alhora «tenir alguna cosa per certa o veraç» («Això que dius no m’ho crec») i «obeir» («quan els pares manen la canalla creuen»), un sentit que malauradament el vent de la vida moderna s’està enduent.

Però, més enllà d’això (el segon sentit és certament residual, quantitativament parlant), el que fa molt atractiva la descendència de creure és la varietat i la personalitat de molts dels seus membres (en total una trentena). D’entrada, entre els vulgars, en tenim dos de molt recurrents a la vida de cada dia: l’adjectiu increïble, sobretot en format d’exclamació (la revista El jueves tenia una secció titulada «Increíble pero falso», tot capgirant l’expressió tradicional «Increïble però cert») i el substantiu creient, un dels pilars de l’església en tant que unitat mínima de la clientela, també anomenada feligresia. En origen creient era un adjectiu, tal com proven els seus derivats descreient (incrèdul), malcreient (desobedient) i, atenció, menyscreient, que no significa pas «algú que creu però no gaire» sinó «que no creu». Això és perquè el verb menyscreure, encara més residualíssim, significa precisament «no creure», en un ús prefixat de l’adverbi menys que fuig del que en fan menystenir, menysprear i menysvalorar, que sí que és gradual o proporcional.