Diari Més

Tribuna

La música imperiosa del poble

Extinent d’alcalde de Tarragona

Creado:

Actualizado:

El resultat electoral va ser de lo més impensat, Josep Felix Ballesteros i Pau Ricomà van empatar –però no com darrerament ens té acostumats el Nastic quan no perd, o guanya quan no cal– fou a set a set regidors. Només un dels dos serà l’alcalde. Si es tractava com d´un important i disputat partit, jugat per Ballesteros –que com alcalde sortia al camp favorit, com si jugues a casa– que dels nou regidors que tenia n´ha perdut dos i l’aspirant Ricomà, que sobre els quatre ni ha clavat tres. Ballesteros ha dedicat la campanya a posar en valor la feina feta i sostreure la no feta, però prometent-la per al futur. Ricomà, molt ben entrenat i amb nous elements l’ha vençut, demostrant una trajectòria, tradició i capacitat per agafar-ne les regnes de la ciutat.

He seguit la conyeta de comparació amb el futbol del Nastic, que anhelaven salvar-lo de la crema i no va tenir lloc. Però el quimèric encontre polític municipal no s’ha acabat, han quedat empatats i cal jugar la pròrroga, que s’allargarà fins el proper quinze de juny. Tenim una ERC eufòrica, va de ràfega cara amunt, du el dipòsit ple de combustible i l’esquema ben moblat, però li caldrà embadalir als partits per aconseguir una coalició. Enfront el PSC, sobreeixit de poder polític, amb l’alcalde Ballesteros en funcions, que com el Nastic aspira salvar-se de la crema. Nogensmenys les imatges somrients de Ballesteros als mitjans aparenten entristiment, enutjós de fiar-se remuntar un encontre que creia guanyat. Contrari al seu precedent discurs engega ofertes i comentaris per atraure pactes i retira precedents línies vermelles, perdent credibilitat perquè son acomodades a instància de la necessitat, com entre d´altres oferir la possibilitat de enretirar la Budellera i aprofitant el sobreescalfament del nacionalisme, aclareix que no es anti independentista. L’altre dia assenyalava que tothom està en contra seva. Per acabar-ho d´adobar, convençut i rotund mostra disconformitat imprecant «no vull ser moneda de canvi».

En sentir-ho no voldria –malgrat l´espai esquifit de l’article– estar sotmès a cap retret per encobrir històricament la dita, quan i en quina situació es va pronunciar abans. Molt extractat resumiré que enguany fa trenta anys l’ajuntament democràtic amb l’alcalde Recasens, començà la legislatura amb la pèrdua de la majoria absoluta, quedant-se amb dotze regidors. CiU va obtenir-ne deu. La governabilitat en minoria del PSC era difícil. Recasens proposava, per exemple un nou Cementiri al Llorito, i es negava dotar de pàrquings la ciutat, defensant estacionaments lluny, a la perifèria. Aquestes i d´altres qüestions, que l’espai no hem permet referir, l´enfrontaven amb tota l’oposició. Conseqüent, el regidor de CiU Joan Miquel Nadal, considerant que calia superposar-hi la necessitat d´un guariment per a la ciutat, acabalà contactes amb CDS i PP per presentar una moció de censura, que es va debatre el 17 d´agost de 1989, antevigília de Sant Magí. El saló de Plens a vesar, la temperatura estiuenca i un replè assistencial feia aflamant l’acte. Discursos d’uns i altres, l’encara alcalde Recasens ens acusà als promotors d´utilitzar la ciutat com a «moneda de canvi» promogut pels partits de Barcelona o Madrid. Renoi ¡, foren les imatges i dissertacions de més voltatge polític que, com a regidor jo havia viscut. La votació no fou secreta, com era preveure resultà guanyadora la moció. Nadal seria nomenat Alcalde de Tarragona.

Aquella traca de la nit de Sant Magí a la Rambla, que començava a l’alçada del carrer Cañellas, els vencedors la vam seguir corrent plegats a l’esclat els petards fins Roger de Lluria. Va ser un impuls imprevist, sense voler començàvem vertiginós i lleuger el camí d’un nou cicle polític atapeït d’interrogants, que aviem de desenvolupar abans de les properes eleccions municipals previstes per un any i mig desprès. Termini minvat per a l’intent de ratificar que la moció de censura era justificada, que tot plegat no suposava paper mullat o pretenciós, i obtenir la confiança dels tarragonins per aconseguir la resurrecció de la Tarragona adormida. Vaig sentir-me orgullós y honorat de formar part d’aquell grupet de regidors comandat per Nadal, tots d’acord, amb una lògica i dinàmiques precises, que sense relaxar-nos i ni un alè, vam aplicar l’avantprojecte de ciutat somiada. Mira que n’és de casual, i ara diria que per a mi hauria estat un leitmotiv, quan van encomanar-me el departament de Cultura, que havia estat regit, amb tonalitat grisosa, per Ballesteros. Finalment, divuit mesos després, el 27 de Maig de 1991 van tenir lloc les eleccions municipals. Va ser millor el remei que la malaltia. Embadalits vam escoltar la «musica imperiosa del poble», senzilla però grandiosa melodia de la majoria absoluta. Era la consolidació de la moció de censura. Vam vèncer mitjançant obtenir 22.627 vots. Exuberant xifra que el PSC i Ballesteros no han aconseguit mai en els darrers 40 anys de democràcia municipal a Tarragona.

Hem sento obligat a establir que el meu desacord amb la política municipal del PSC-PP no es causada per cap militància política. Fa dotze anys, envoltat de dubtes i desacords, vaig donar-me de baixa de CDC. Es raó ferment de la desmesurada estimació per la meva Tarragona, suficient per a defensar-la i aicxó hem fa dir que Ballesteros, en aquesta legislatura s’hi ha jugat la prosperitat de la ciutat i el bon govern. Per la meva edat i experiència política, puc manifestar –malgrat el risc que us semblin xerrameca– aquestes expressions i consells: Els errors cal reconèixer-los. Acceptar la vulnerabilitat es una bona manera de adaptar-nos a la realitat. No es pot vendre alguns fracassos com grans triomfs. El poder comporta un balast que suporten alguns governants, com la vanitat gasiva que els deriva a optar per encobrir-se desconnectant-se de la situació. Penso que el resultat d’aquestes eleccions ha estat la «Musica imperiosa del poble» i recomano que cal escoltar i acceptar-la, encara que soni insuficient. No sé com m’he deixat arrossegar per aquets camins d’opinions i consells. Algú podria trobar les meves paraules moralitzants o sentir-se al·ludit, cosa que no se si hem plauria. Ara Ballesteros, com Recasens el 1989, no vol que Tarragona sigui «moneda de canvi». Què serà?

tracking