Soc un inútil que no ha aconseguit que el doctor Reig li aprovi l’assignatura de Ciencies Polítiques. Potser és perquè m’equivoco sempre que he d’escriure el nom de la rectora aquí. Ara que ja sabeu que no m’heu de fer cas, comencem: abans era felipista i també vaig votar el Pujol el 1980. Ara sóc com el Rafael Amargo o el Paco León, que no estic ni a un costat ni a l’altre. Els debats de plàstic televisiu m’avorreixen profundament. Els polítics continuen amb aquella creença de què el millor és disparar i insisteixen a convèncer el poble amb discursos infantils i repetitius. Ja em coneixeu i no tinc pèls a la llengua: aquests imbècils creuen que els votants som tan imbècils com ells? Necessito un polític que digui davant el faristol: «No sé com es porta un país tan complicat com aquest, però ho intentaré». Necessito que algú contesti com el Rufián quan li van preguntar com fotrien fora els militars de Catalunya si ens independitzaven: «No en tinc ni idea». Si algú ha decidit el seu vot mirant els debats televisius, és que té el mateix criteri que el pallasso de Micolor. Us diré el que passa: el teleespectador ja sap a qui votarà i posa la tele per veure com el seu candidat dona cops a l’altre. Doncs, si és així, perquè no fem directament un combat de boxa, com aquells entre Foreman i Mohhamed Ali de fa 40 anys? Visto lo visto, proposo un nou tipus de debat: un ring, tots amb guants de boxa i vinga! Que s’atonyinin directament. Que li donin una campaneta al moderador i que els assessors entrin a la publi amb un tamboret i una tovallola a la mà. Qui guanyi tindrà un premi molt bonic: una Constitució nova.