La sang de la rebel·lió era salsa de 'braves'

Si no fos perquè hi ha gent a la presó, tot això que estem passant amb el Procés seria per riure. La Sandra, una amiga de Barcelona, em va dir «el 20 de setembre sagnant» que estava a prop d’on havia esclatat la «revolució francesa» de la conselleria d’Economia prenent unes braves. Al seu costat hi havia 60.000 persones que es veu que anaven armats, amb canons i ganivets entre les dents per assaltar la Pastilla... la que es va prendre la secretària judicial. Tinc 58 anys i, mira que sóc infantil, però ara em sembla que estic a una pel·lícula d’Alfredo Landa, Fernando Esteso i Andrés Pajares que es titula «La Rebelión y Olé». Jo estava a la sala del Suprem quan el Domènec va dir que la seva dona hi havia anat amb la filla de quatre anys. També vaig sentir el Rufián dient que havia anat a berenar mentre durava el xou. He sentit parlar d’avions de paper, de gent llençant clavells, del Fairy o de Jackie Chan entre els manifestants. Crec que hi ha gent en aquest món que beu i veu moltes pel·lícules. La que deu tenir èxit és aquella del Benjamin Button, perquè com més grans són, més infantils es tornen.

Per exemple, recordo el nom d’Álvarez de Toledo de quan jo estava al Times. Era una dona, no precisament de la corda de La Pasionaria, i que ningú s’enfadi, però jo em pensava que ja estava allà dalt amb el Rubianes. Però, sant Benjamin Button ha fet que ara la vegi a la tele com diu la copla: “eres alta y delgada, como tu madreee,,,”. Però no em manifestaré sobre les seves declaracions perquè tinc por que la Junta Electoral m’inhabiliti i no pugui escriure aquest article Més.