Avui us explico un conte perquè us adormiu. Va sobre la nostra història més recent. Un dia, el Mariano es va aixecar del llit i va preguntar a la dona mentre es tocava un gra a la cara i es retallava la barba: «Qui em podria fer de ministre de l’Interior?» Va agafar una llista de gent que tenia escrita a llapis en un quadern Rubio. A veure... Va anar baixant amb els dits. «Aquest no, que té un màster en Intel·ligència Civil i Militar... Aquest tampoc, que va ser tinent coronel a la Legió... Aquest, aquest, sí... El Zoido, que li agrada molt el gaspatxo i coneix molt bé Sevilla». I així va ser, amics, com un senyor, molt bona persona, i gens entremaliat ni eixerit, va arribar a manar les forces de seguretat de tot un país. El Mariano li va preguntar: «Juan Ignacio, ¿qué te gustaria hacer en el ministerio?». I el bètic li va contestar: «Podría jugar a los barquitos?». El presi hi va accedir, però li va demanar que no gastés gaire. «No, no, solo seran 87 millones de euros de nada». I el Mariano no només li va dir que sí, sinó que també es podia quedar amb el canvi. I així va ser com van tocar la casella C3. Puigdemont va escalar la muntanya de Montjuïc vestit de Wally i va cridar des del castell: «C3... aiguaaaaa!». A la sala de premsa del Suprem les seves declaracions eren de monòleg d’humor, tots rèiem, els que reien en castellà «ja, ja, ja» i els que ho feien en català «ha, ha, ha». Zoido va enganyar el Mariano, perquè no només li agradava el gaspatxo, sinó que també sabia cantar. Especialment la cançó Sí, pero no, l’últim èxit de Consuelo. Ah no! Que era de la Lolita.