Cada dia em costa més posar humor en aquest article. Mentre escric vaig fent zàping del Parlament al Parlamento, i em vaig encenent. Ahir va ser un d’aquells dies en què televisen els dos plens. Normalment em treu de l’emprenyament el Rufián, que em fa riure. Però, he arribat a la conclusió que els polítics, en general, s’han pensat que els ciutadans som uns imbècils. M’indigna que, quan es fa referència als torturadors, es miri cap a Cuenca. (Déu ser per la pel·lícula aquella del «crimen»); que quan es pregunta per qualsevol cosa delicada, es respongui que la Justícia està fent la seva tasca; que l’1-O tot es va fer «collonut», i que es condecori al Millo! Toca’t els collons! Mirin, ahir vaig riure en veure el Carrizosa vomitar en un debat sobre... atenció al títol... «La recuperació de la convivència». Ha! Ha!
Després de veure el que fa la Justícia, tinc tantes ganes de tornar a les classes de Dret com d’anar a l’uròleg. Després de sentir en un míting que s’ha de fotre fora a tots els estrangers que no s’estimin Espanya, em pessigo per si és un malson. També m’indigna com es menysté Catalunya en vetar la seva assistència a la convenció de regions del Mediterrani que se celebra... a Catalunya. Després de veure la premsa cavernícola, us prometo que em fa vergonya dur un carnet a la butxaca que digui «periodista». Avui, em perdonareu, però no em surt cap acudit. No, mentida, en tinc un. Jo tinc una tauleta que quan es queda bloquejada, premo el foradet del reset, i tot torna a funcionar. Si el Pedro Sánchez té aquest forat, a veure si, quan dorm, la seva dona li fica un clip al cul i reiniciem el país.