Ahir em vaig quedar trist perquè sembla que volgués criticar el comerç local per afavorir les multinacionals. No és així. El que volia era criticar el comerç que viu de llogar quatre parets, posar-hi quatre estanteries amb un stock mínim, no conèixer el producte, no saber donar consells al client, viure del «t’ho demano» i convertir la botiga de tota la vida en un self-service... Per això, avui vull explicar algunes experiències positives recents. M’han intentat robar la moto al carrer Cervantes i he hagut d’esperar quatre hores una grua. Llavors, des de la perruqueria Trasquilón, al carrer Soler, una empleada ha sortit per oferir-me un got d’aigua. Sense voler-ho, s’han guanyat un client per tota la vida. Una mica més amunt, el Carlos Segarra, de l’hotel Urbis m’ha ensenyat set habitacions noves que ha fet a l’àtic. Són sensacionals, però també ho és l’aposta de donar un millor servei al visitant de Tarragona. També a la merceria Juani, a López Pelàez, on et gastes un euro, però t’atenen com si te n’haguessis gastat mil. A prop està el bar Petit Tarraco, un exemple de com s’ha de portar un restaurant de menús. Van entenen ja això de fer un esforç per donar un millor servei? No, cap d’ells m’ha pagat per la publicitat. I no només les petites empreses 's’ho curren'. Acabo amb un fet insòlit. Vaig comprar un portamines en arribar a casa em vaig adonar que havia perdut la part de dalt, el «capuchón». Vaig escriure la casa Milan explicant-los el que m’havia passat. Me’n van enviar un de nou i un petit regal. Això si és «currar-s’ho» com un fenici.