Sovint sentim que comprar per Internet és matar el comerç local. Que les grans superfícies maten al petit establiment. I potser és així, però voldria explicar algunes vivències que he experimentat els darrers dies. Cafeteria de la plaça Corsini, arribem disset persones. S’apropa la cambrera i ens diu que s’ha de demanar a la barra. Demano un paper i un boli. Pregunto a tots què volen, apunto, entro i ho demano. Tampoc serveixen a la terrassa, així que entro a agafar una safata, surto, entro a buscar una altra safata, surto... Penseu que hi tornaré? Entro a un estanc a comprar una pipa. En tenen tres. Porto una llista de 20 marques de tabac. No tenen cap. «Però li puc demanar i en dos dies ho té aquí». «No cal, ja ho demano jo per Internet i demà ho tinc... a casa». A una coneguda llibreria agafo el llibre que vull comprar i veig que té un cop a un cantó i una petjada de sabata a la portada. És el que hi ha. Demano dos articles a dues farmàcies i em diuen que han de demanar-los, que no els tenen. Fa temps vaig trucar a un prestigiós restaurant –entre Tarragona i Reus–per organitzar un dinar amb un grup d’amics. Érem trenta. Ni em van contestar.
Vaig anar l’altre dia al mercat de València i els venedors m’haurien petonejat per comprar una bossa de tres euros de xufes.
Els fenicis, per vendre, recorrien amb barques tot el litoral mediterrani, feien ofertes, seduïen al comprador i eren grans comerciants. I s’ho curraven.
És trist que ara, per comprar qualsevol cosa, hagis de tornar a comprar als fenicis. Després ens preguntarem per què el Sr. Amazon és el més ric del món.