Resulta que estic a una discoteca i se m’apropa la Inés Arrimadas. Em vull presentar, però no cal, diu que ja sap qui sóc. Ballem a fosques l’himne de la Marta Sánchez i em diu a cau d’orella que em voldria conèixer més a fons. Començo a suar. Em cita al seu despatx, a Barcelona, «per xerrar». Accepto perquè ja sabeu que vam néixer a la mateixa ciutat, Jerez de la Fronterai la terra sempre tira. Una excusa com qualsevol altra.
Agafo el cotxe i em planto al carrer Balmes. Em porten al despatx de la Inés (ja hi ha confiança) i allà està ella, amb l’home del perruquí blanc, el «Per què em demana la paraula, senyor Carrizosa?» i el Toni Cantó acompanyat de tot l’equip d’actors de Siete Vidas, excepte Guillermo Toledo. M’ofereixen un gintònic. Llavors la Inés em diu que havia pensat que podria ser un bon cap de Comunicació del partit. «I d’això... Quan pagaríeu?». Em contesten que 80.000 euros l’any. Els dic que m’ho he de pensar i marxo. Surto al carrer i pujo caminant cap a la Travessera de Gràcia. Miro de reüll, i tots: Arrimadas, perruca blanca, Carrizosa, Cantó i tot el càsting encapçalat per Amparo Baró –repartint clatellots– em segueixen a una certa distància. Llavors recordo que el meu antic dentista, el Miravet, està per allà. Entro i dic que vull una neteja. A la sala, un home amb una xeringa s’apropa a la meva boca. «Sóc el Dr. Santi Vila». Torno a suar. Li explico la situació: no vull la feina, però necessito diners. I ell respon: «No cal que es preocupi». M’injecta un líquid i sento aquell piiiiiiiiiiiiii de les pel·lícules i una veu que diu «l’hem perdut». El doctor li fa l’ullet a la Inés, darrera de la porta de vidre.