Diari Més

Creado:

Actualizado:

Setmanes de vertigen. En 10 dies el PP ha quedat escapçat. Altres vindran a rellevar-lo, és clar, i seran tan autoritaris o més que Rajoy i cia. A l’entretant, govern del PSOE que tant pot durar uns mesos com resistir fins a final de legislatura. Què n’hem d’esperar de Pedro Sánchez, d’aquest «insensato sin escrúpulos», en paraules del tot just defenestrat director d’El País? Esperar? Aquest verb l’hauríem d’esborrar del nostre diccionari de política Catalunya-Espanya. Dels polítics espanyols que tallen el bacallà no hem d’esperar res de bo. Tot ens ho haurem de guanyar, o conquerir, nosaltres. Hi ha uns quants mantres que ens hem de repetir sovint: no ens sortirà res de franc, ens cal més unitat d’acció, més confiança en nosaltres mateixos, més acord intern, més convicció en les nostres fortaleses. Fins ara, en aquests mantres tots estem d’acord, oi? Però hi ha més mantres que hauríem d’interioritzar. I ara, algú ja començarà a arrufar el nas: Ens cal també saber que això va per llarg, que Espanya no està a punt de desmuntar-se i que sense una visió realista de la situació i de l’equilibri de forces que ara mateix té cadascú, no avançarem.

La proclamació de la República ni va ser possible a l’octubre ni ho serà a curt termini. El front judicial, la repressió indiscriminada i la criminalització van per llarg. Les fortaleses nostres són moltes, però les febleses nostres també són fondes: tenim l’hostilitat de les grans forces polítiques espanyoles, recloses en la concepció unitarista d’Espanya i còmodament instal·lades en la catalanofòbia militant, catalanofòbia que creix entre els nostres veïns.

Cal afegir la lentitud europea a reaccionar, la vergonyant submissió del poder econòmic català... El context, en suma, ens obliga a tenir el cap fred i a saber quan i com podem plantar cara i quan hem d’atrinxerar-nos. Atrinxerar-nos, que no rendir-nos. Constato amb preocupació que cada cop que ERC parla de recuperar les institucions, de fer un govern efectiu o d’eixamplar la base social, rep una allau de desqualificacions i insults –traïdors, autonomistes, aferrats a la cadira...–, per part de companys de viatge que han esdevingut autèntics talibans de la puresa independentista. Fa cinc mesos que hauríem d’haver constituït un govern efectiu. Els danys del 155 durant aquests cinc mesos han estat molt superiors als pretesos guanys que hem aconseguit dilatant una batalla simbòlica que no portava enlloc. Tret de satisfer el discurs essencialista dels qui encara s’aferren a paraules màgiques com implementar i desobediència. Quina desobediència? La dels qui es van presentar, com tothom a les eleccions del 21-D?

Hi ha un govern republicà en un marc autonòmic, amb presos i exiliats. Hi ha una majoria social que ha de convèncer i fer-se seva una àmplia capa de població. Hi ha molts reptes al davant, i tots crucials. I entre aquests, els propers ajuntaments. La República serà municipalista o no serà. Ens calen republicans actius i compromesos, de mirada llarga i estratègica, amb capacitat de sumar i de fer atraient la república per a tothom, també per als veïns que se senten espanyols. I per això, diumenge passat ens hem aplegat al convent del Carme: per parlar de com bastir un projecte d’ajuntaments republicans al servei del poble. Els independentistes ens podem dedicar a dividir-nos entre bons i dolents, entre irredempts i claudicants, entre abrandats i pragmàtics. O ens podem dedicar a construir la república des de baix, perseverant, sabent que no podem regalar cap espai de poder democràtic als qui ens volen liquidats, empresonats i sotmesos. La gent d’ERC triem construir, des de tots els àmbits, amb paciència i convicció república. Tenim al davant un repte engrescador, necessari, gegantí: fer de l’Alt Camp el bastió del municipalisme republicà del Camp de Tarragona.

tracking