Diari Més

Tribuna

Entre himnes i banderes

Regidor de Torredembarra. Membre de Federalistes d’Esquerra

Creado:

Actualizado:

En una ocasió Espanya es va enfrontar en un partit de futbol contra la ja desapareguda Unió Soviètica. Era l’any 1971. Aquell partit el van transmetre per televisió i jo estava a casa d’un amic (per cert, Espanya va perdre 2-1, gol d’en Rexach). Abans de començar van sonar els himnes de rigor. El pare del meu company va fer cara de pocs amics en escoltar l’himne espanyol, fet que no em va sorprendre pas, ja que a casa l’himne espanyol no era pas ben «considerat» per raons que no cal explicar. El que em va sobtar aquell dia va ser quan va ressonar l’himne de l’URSS. El pare del meu amic es va posar d’en peu i amb el puny enlaire va començar a cantar La Internacional amb ulls llagrimosos. Temps després vaig saber que el seu pare havia estat afusellat pels franquistes per pertànyer al PCE.

Ara una senyora ha tingut la «genial» idea de posar lletra a l’himne espanyol i el PP s’ha llençat com mig embogit a elevar el seu sentiment patrio a nivells de ridiculesa i esperpent demanant que es faci oficial i tots la cantem a les finals de futbol... Tot sigui per la pàtria, la seva clar. A mi els himnes poca cosa em diuen, a no ser que hi trobi un sentit i una comunió amb el que representen i/o diuen les seves lletres.

L’himne patrio i exaltador de virtuts i glorificació de gestes i pretensions més enllà de la mateixa estima no els entenc. Els respecto, però no els entenc. Al llarg de la vida de qualsevol persona es recopilen himnes que tenen molt de significat per uns o altres. Una cançó d’amor, per exemple, pot arribar a ser un himne que comporta sentiments molt més profunds que qualsevol himne nacional. O bé una cançó de lluita, com ara, entre altres, la cançó de Labordeta Canto a la Libertad que molts aragonesos reclamen com a himne de la seva terra, i molts la considerem un himne que reflecteix les nostres ànsies de viure en un món millor.

Alguna gent m’ha comentat que prefereix la lletra de Franco del culo blanco. Tampoc és això, però posar una lletra a un himne que no en té se’m fa molt coll amunt. No té sentit.

Les Luthiers, un grup humorístic-musical argentí, té un número on uns representants polítics volen canviar la lletra del seu país (imaginari) per tal d’actualitzar-lo i donar-li un sentit beneficiós pel partit que representen. Naturalment la ironia està servida. El ridícul de la lletra no és més que el ridícul que poden arribar a fer personatges com el Sr. portaveu del Partido Popular en el Parlament Europeu, Esteban González Pons o com la Marta Sánchez a l’hora d’inventar-se allò que ningú necessita.

Un Vázquez Montalban lúcid, sarcàstic i ple de raó, va dir que la Unitat d’Espanya tenia com a base el Gordo de la Loteria Nacional i, per descomptat, la Lliga de futbol. No va dir mai res que fos l’himne, o les banderes. Sabia el que es deia.

Que aquesta n’és un altre: les banderes

Orgullós un veí de Torredembarra em senyala cap al terrat que imagino és casa seva. I el que veig és onejar la bandera d’una broma: Tarbarnia . No vaig poder evitar-ho. Vaig exclamar: «Una altra bandera no, si us plau!».

Els patriotes moren per un himne i una bandera, jo moriria per viure en un país més just, solidari i democràtic. Sempre m’ha semblat més bona idea morir per uns ideals que per qualsevol himne o bandera. Dir-me «rar». Potser sí.

La història ens ha ensenyat que els orígens de la majoria dels himnes i banderes neixen per una causa justa. I és la mateixa història la que ens ha demostrat que arriba un moment on les persones maten pels seus colors i la seva cançó. Es transformen doncs amb armes «en contra de...» i arribat a aquest punt les causes justes passen a l’oblit.

La de Tabarnia ja directament neix «en contra de...», per tant la broma deixa d’existir i es converteix en un perill de confrontació, què és el mateix que allò que volen el PP i C’s amb la lletra de l’himne, i el mateix que molts independentistes voldrien convertir a l’Estelada.

Com va dir en Salvat Papasseit: «Ja no vull allistar-me sota de cap bandera, de la divina acràcia seré ara el glosador».

Doncs això.

tracking