Música
La Gioconda, a remolc del repartiment
El Gran Teatre del Liceu programa l’òpera d’Amilcare Ponchielli amb un elenc notable que sosté una partitura irregular i un llibret poc consistent
La Gioconda (E. Semenchuk), la Cieca (V. Urmana), Barnaba (À. Òdena) i Alvise (A. Köpeczi), amb el Cor del Liceu.
La Gioconda, en cartell aquests dies al Gran Teatre del Liceu —i vista dissabte en la funció que ens ocupa— és una òpera que exigeix molt més del que ofereix. El llibret d’Arrigo Boito, basat en Victor Hugo, és retòric i poc consistent dramàticament, i la partitura d’Amilcare Ponchielli alterna moments d’efecte amb llargues estones sense tensió ni rumb. Hi ha espurnes —alguns solos, passatges corals, la popular Dansa de les hores— però el conjunt s’estira durant tres dilatades hores sense columna vertebral. Tot plegat deixa la sensació d’una obra que únicament és defensable si les veus sostenen l’edifici.
La Gioconda (Ekaterina Semenchuk) va estar a l’altura del repte: delicadesa en el fraseig, potència quan calia i uns aguts molt notables. El Suicidio! va ser el seu gran moment, sostingut amb seguretat tècnica i una emoció ben dosificada, donant gruix dramàtic a una escena que necessita convicció per funcionar. L’Enzo Grimaldo (Martin Muehle) va mostrar bona projecció i dicció, però amb una emissió gairebé sempre en fort i una veu més aviat prima, amb poca gradació dinàmica; el Cielo e mar! va resultar efectiu, però sense gaire matís. La Laura Adorno (Varduhi Abrahamyan) va complir amb solvència i bona projecció, i l’Alvise Badoero (Alexander Köpeczi) va imposar-se amb una veu amb cos, ampla i ben utilitzada. La Cieca (Violeta Urmana) va oferir bon fraseig i aguts segurs, tot i uns greus poc consistents.
En aquest context, el baríton tarragoní Àngel Òdena va destacar amb claredat. El seu Barnaba va tenir presència, projecció i una dicció exemplar. L’O monumento! va sonar expansiu i sòlid, amb una línia de cant ben sostinguda i una interpretació escènica intensa, sense caure en l’excés. Potser algun agut va tensar-se lleument, però sempre amb control i projecció intacta. Va construir un personatge creïble i incòmode, amb la maldat justa i un compromís evident. No va ser l’únic que va brillar, però sí un dels pilars de la funció.
Des del fossat, Daniel Oren va dirigir amb ofici, mantenint la tensió i donant espai a les veus. No hi va haver grans lectures ni revelacions, però sí una conducció segura. L’orquestra del coliseu comtal va respondre amb qualitat —i quan va lluir, ho va fer per mèrit propi—, especialment en una Dansa de les hores molt ben resolta, amb un cos de ball en plena forma. El Cor del Liceu i el Cor Infantil van estar solvents i compactes, contribuint a donar gruix i vida als grans moments col·lectius.
La producció de Romain Gilbert ofereix alguna imatge potent, sobretot als actes centrals, amb el vestuari vistós de Christian Lacroix. L’escenografia funciona en determinats quadres, però en d’altres s’aguanta pels pèls i no acaba de sostenir l’acció amb solidesa. La direcció d’actors és pobra i la definició de personatges, mínima, cosa que accentua la sensació de buit dramàtic. I mentre dissabte, a platea, semblava organitzar-se un discret concurs de tos —amb algun espectador entrant gairebé a tempo—, quedava clar que la funció se sostenia per la professionalitat de cantants, cor i orquestra més que no pas per l’obra en si.
Si algú vol saber de què és capaç aquesta partitura, que escolti la gravació de 1958 dirigida per Antonino Votto amb Maria Callas i Fedora Barbieri (Orchestra Sinfonica di Torino della RAI i Coro Cetra): allà hi ha foc de veritat; la resta són intencions.