Quatre dècades de poètica ‘zalatera’

Hi ha qui diu que els límits hi són per a trencar-los i qui els entén com una guia. Però per al Joan Pascual, aquests límits no són murs ni fronteres, sinó un espai familiar, un territori còmode on la línia fina entre les diferents disciplines artístiques s’esborrona fins a convertir-se en llenguatge propi. És en aquesta franja indefinida, explica el cofundador, on neix i creix Zona Zàlata. Enguany la companyia de teatre celebra 40 anys, però segons narra Pascual, la seva història es comença a escriure força abans. 

«Professionalment, fa 48 anys que hi som», apunta. Tècnicament, els primers passos es van fer a València, de manera «accidental». «Jo vaig baixar per fer escenografia, però al final vaig acabar fent teatre», recorda. Allà coneixeria també la Marta Grau, avui el segon pilar històric de la companyia. Així, relata, el projecte va viatjar de València a Tàrrega, i de Tàrrega a Tarragona, passant per un parèntesi de quatre anys entre Tarragona i Madrid, fins que finalment el grup es va consolidar aquí, on va acabar trobant aquest segell propi del qual tant s’enorgulleixen; la «poètica zalatera», com ells mateixos l’anomenen. 

Aquesta, detalla Pascual, viu en «una línia artística que transita entre disciplines»: teatre, dansa, acció plàstica, música i espai escènic en «diàleg constant». «Quan la gent veu un espectacle nostre, veu que és Zàlata», afirma. La corporalitat, la visualitat i la recerca permanent són els elements que defineixen aquesta identitat. El col·lectiu funciona amb una combinació poc habitual de professionalitat i autosuficiència. «Tenim músics, filòlegs, artistes.... Som unes 14 persones molt implicades, i això ens dona una riquesa enorme», assegura. La música en directe és una altra obsessió que mantenen viva des de fa dècades «Per nosaltres no és un afegit; és part central de l’espectacle», afirma. 

La recerca, però, no és només artística. També és pedagògica. El director porta 32 anys al capdavant de l’Aula de Teatre de la URV, un espai on molts membres de la companyia també imparteixen formació. «Jo em reivindico com a mestre», diu. «L’aprenentatge escènic és també una eina de coneixement personal i comunitari», assenyala. Aquest compromís amb la investigació els ha portat a treballar amb el festival Tarraco Viva, on han participat en projectes de reconstrucció del teatre clàssic. «Aquesta mirada cap al passat ens ajuda a entendre millor el present», apunta. 

La companyia va celebrar el seu 40è aniversari el novembre amb l’espectacle Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos amb textos de Rafael Albetrti i la direcció de Pascual. «Aquest integra tres elements que han marcat el trajecte del grup: la pròpia poètica, el surrealisme —coincidint amb el centenari del manifest d’André Breton— i la literatura d’Alberti i Lorca, transformada en diàleg al qual hem incorporat un fil conductor que és una crítica social de les nostres pròpies contradiccions com a humans», detalla el director. «Arribar als 40 anys vol dir que estem vius», riu. El futur pot ser incert, però la voluntat del grup és clara. «La nostra intenció és continuar creixent», assegura.