Diari Més

Silvia Pisabarra Sarrió: De Tarragona a Pittsburgh (Estats Units)

«Al meu jardí he arribat a veure un ós rentador, una àguila i una marmota »

La tarragonina Silvia Pisabarra viu als Estats Units des de fa tres anys, estudia un doctorat i imparteix espanyol a la University of Pittsburgh

Silvia Pisabarro vol acabar el doctorat i buscar feina a la universitat americana.

«Al meu jardí he arribat a veure un ós rentador, una àguila i una marmota »Cedida

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Va arribar als Estats Units a l’agost de 2014. Estudia el doctorat en lingüística hispànica i treballa com a professora d’espanyola a la University of Pittsburgh. Silvia Pisabarro, de 30 anys, viu a Pittsburh des de fa tres anys i mig.

— Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Just acabar la llicenciatura d’anglès a la URV el 2010, vaig aconseguir feina com a professora d’espanyol a Bowdoin College (Maine) durant un any. En tornar a Espanya i després d’acabar el màster el 2011, vaig estar treballant com a professora adjunta d’anglès a la Universitat Rovira i Virgili uns tres anys i també a acadèmies d’anglès i a la Salle de Tarragona.

— Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

— Tot va començar quan vaig passar un semestre a Clemson University (Carolina del Sud) com a estudiant d’intercanvi durant la llicenciatura d’anglès que feia a la URV. Em va encantar el sistema educatiu americà, ja que els professors s’impliquen molt amb els estudiants. Quan vaig tornar a Estats Units com a professora d’espanyol, va ser una experiència meravellosa, ja que em vaig sentir molt ben rebuda i valorada tant pels estudiants com pels altres professors. Això em va dur a tornar-hi per poder fer el doctorat i en un futur ser professora de lingüística i espanyol a una universitat americana.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—La veritat és que les altres dues vegades que vaig venir, vaig estar vivint aquí entre quatre mesos i un any així que ja em coneixia una mica com funcionen les coses i arribar a Pittsburgh no va ser una sorpresa. Sí que t’has acostumat a com moure’t per una ciutat gran i t’has de tornar a adaptar a les hores de menjar, ja que dinen al voltant de les dotze del migdia i sopen molt aviat, normalment entre les sis i les set de la tarda. Per mi no va ser difícil adaptar-me a la vida a Pittsburgh, ja que m’agrada molt i m’hi sento molt còmoda!

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Pittsburgh té un centre molt bonic i desenvolupat com una típica ciutat americana, però també té molts parcs i naturalesa. El campus de la universitat està integrat a la ciutat i l’edifici principal de la universitat es diu Cathedral of Learning (Catedral de l’aprenentatge) i per dins sembla de veritat una catedral. Molts estudiants li diuen Hogwarts, ja que s’hi assembla moltíssim. Des de la seva construcció i durant unes dècades va ser l’edifici educatiu més alt del món. Les aules es diuen Nationality rooms i estan decorades basant-se en comunitats que viuen a Pittsburgh com jueus, xinesos, italians, grecs, etc.

— Creu que el país on viu actualment és un bon indret perquè els més joves puguin buscar i trobar feina?

—Crec que sí. Als Estats Units hi ha feina i encara que és difícil per tema de visats i el tipus de requisits i preparació que demanen, hi ha moltes oportunitats.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Cada dia, quan camino cap a la universitat, passo a prop d’un dels parcs que hi ha a la ciutat i sempre em trobo amb esquirols, cérvols i, fins i tot, al jardí de casa algun matí m’he aixecat i en mirar per la finestra he arribat a veure un ós rentador, una àguila i una marmota (que la primera vegada que la vaig veure, vaig haver de preguntar què era un animalet marró i ben gros que rondava pel meu jardí!).

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—La família es troba molt a faltar, però sort de tenir Skype que fa que sembli que no visqui a més de 6.000 quilòmetres de casa. Òbviament, el menjar com el pernil, el fuet, l’oli d’oliva són coses que no es troben tan fàcil. I el sol!! Pittsburgh és molt bonic però és semblant a Seattle, on hi ha poc sol i això sí que es troba a faltar! M’encantaria poder emportar-me un trosset del Balcó del Mediterrani cap a Pittsburgh!

— Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—De moment no, encara em queda un any i mig per acabar el doctorat i després voldria buscar feina a una universitat americana. Només torno quan tinc vacances per visitar a la família i per ensenyar-li Catalunya i Espanya al meu xicot americà.

tracking