«M'interessa el detall, sovint les coses petites amaguen coses més grans»

—La periodista Eva Piquer, directora de la revista digital Catorze, i guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, signa el pròleg del seu llibre. Neix amb una padrina de luxe.

—Quan vaig començar a escriure vaig anar a un taller de Catorze, que impartia ella. Allò va ser una mica l’inici de tot, tant per l’Eva, que ens va ensenyar moltes coses, com ara la manera que té de viure l’escriptura, com pel caliu que es va fer amb el grup. Tot això em va animar a seguir escrivint i a fer coses amb més cara i ulls. Quan va sorgir la idea del llibre, em van dir que li demanés a l’Eva de fer el pròleg, perquè és algú de qui parlo sovint i que m’ha marcat molt. I em va dir que sí.

—Al pròleg, l’Eva Piquer afirma: ‘Escriure és flirtejar amb l’abisme però sense caure-hi’. Hi està d’acord?

—Sí. Però a més, que digui això és molt bonic. Eva Piquer i Joan Margarit van coincidir en un acte al voltant d’aquest concepte, i Margarit diferenciava els escriptors bons dels mediocres assegurant que els bons no es mouen pel centre de la taula, sinó que busquen el perímetre, jugant amb els extrems, sense caure. Que l’Eva ho hagi incorporat al pròleg del meu llibre m’ha agradat molt, d’alguna manera em diu que estic començant, però que començo fort.

—D’on ve, la seva passió per escriure?

—D’un trencament. En un moment puntual, fa dos o tres anys, vaig començar a escriure perquè necessitava dir coses. Primer vaig començar amb aforismes, coses més breus, després vaig anar fent fotografies, més endavant combinava totes dues coses, els textos es van anar allargant, em vaig apuntar a l’Escola de lletres… Tot ve de les ganes de dir moltes coses, i la manera que he tingut de fer-ho és escrivint, no només per a mi, sinó també penjant-ho a les xarxes.

—Els seus espais vitals es fan evidents en el que escriu i fotografia. La platja n’és un. Amb quins altres s’identifica?

—A més del mar, també hi ha paisatges urbans, perquè més que l’escenari, el que m’interessa és el que hi passa. El detall, la petita cosa, la quotidianitat. Coses que sovint passen desapercebudes, però que les puc captar perquè sempre porto la càmera a sobre. Després, em ve la idea d’escriure. Sovint les coses petites amaguen coses més grans.

—‘Cinquanta còdols al mar’ és un llibre de relats o de fotografies?

—Costa decantar-se. La idea era donar el mateix pes a totes dues coses. En molts casos, la fotografia ha inspirat el text. Però en altres, el text ha estat primer, i crec que es nota quan un relat no venia acompanyat d’una fotografia en origen. Per això he hagut de regirar molt l’arxiu fotogràfic. Al final, és un llibre de fotorelats.

—Tot aquest material havia estat publicat en el seu blog personal i a les xarxes socials. Se sent còmoda, en aquestes plataformes?

—Molt. A les xarxes socials els dec moltes coses, sobretot a Instagram. De fet, la persona que presentarà el meu llibre, la Mònica Socías, és una de les primeres que em va començar a seguir, i que encara ho fa. I en part és un agraïment, per a mi és molt important perquè va donar l’energia i l’impuls per seguir fent coses. És veritat que les xarxes també amaguen coses dolentes, però quan veus que hi ha força gent que deixa comentaris de contingut, et rebaten o et donen la raó, reconforta molt i enganxa.

—Com està vivint el pas del digital al paper?

—El llibre no va ser buscat, però la veritat és que tinc ganes de veure com, els personatges que fins ara es movien en el món virtual, ara prenen cos en el paper. També em fa una mica de por, ara deixo constància escrita, ja no puc canviar ni esborrar res.