«Perdono fàcilment: no tinc ressentiment cap als qui em van demanar la dimissió»

—Els resultats de les eleccions del 21 de desembre són extrapolables a uns comicis municipals?

—Qui els vulgui extrapolar és que no té ni idea de política ni del que ha passat en els últims vint anys. En el 2015 –eleccions al Parlament de Catalunya i municipals– hi va haver dues amb poc temps de diferència i els resultats a les municipals van ser totalment diferents. La gent sap, perfectament, què vota a cada moment, i en unes municipals vota l’alcalde o una determinada gestió, o propostes que no tenen res a veure, sortosament, al que passa en unes eleccions autonòmiques o generals. Per tant, qui vulgui fer una translació mimètica, s’equivoca de manera radical. Però no passa ara, ja va passar en època de l’alcalde Nadal. Quan Convergència perdia de manera estrepitosa en unes generals o europees dèiem ‘això ja està a punt de caure’. Després, arribaven unes municipals o autonòmiques i el resultat era del tot diferent.

—El seu soci de govern actual és el Partit Popular. Ho serà Ciutadans el 2019 en funció dels resultats que obtingui el PSC?

—Ho serà qualsevol grup municipal que anteposi Tarragona a altres interessos. Això ho dic ara, ho vaig dir fa un any i ho he dit sempre. Per tant, jo obriré converses amb tothom que anteposi, com he fet en aquest mandat, Tarragona per damunt d’altres interessos. Ara bé, el que no permeto és que Tarragona sigui moneda de canvi, com sembla que pot passar amb la senyora Colau amb el Parlament de Catalunya. Primer, els interessos de Tarragona i de la gent de Tarragona. Si no pensem en nosaltres mateixos, des de Barcelona ningú ho farà. Colau vincula el seu suport al Parlament, amb el fet que li aprovin els seus pressupostos. Això em sembla demencial.

—Què ha de prevaldre?

—Aquí tenim un valor que no es valora fins que es perd, que és l’estabilitat. Digui’m quans ajuntaments de la mida del de Tarragona han aprovat els seus pressupostos. Sense anar més lluny, a tretze quilòmetres d’aquí n’hi a un. Això és molt important. Ja sé que el ciutadà ni ho premia ni ho valora, però és molt necessari que les entitats puguin tenir les seves subvencions, que els serveis funcionin, que les dotacions pressupostàries estiguin al dia.

—Sembla clar que no tornarà a pactar amb un partit independentista, com va fer amb ERC en una anterior legislatura.

—En aquest moment, amb l’actitud que tenen, és molt difícil. És evident, perquè anteposen altres coses als interessos de la ciutat. També li dic que en política no hi ha res impossible, perquè política és fer necessari allò que és necessari. És evident que jo no canviaré. Jo no sóc independentista. A la meva edat ja no canviaré.

—Perquè vostè tornarà a presentar-se?

—No volia, però és veritat que des de fora del partit, que per a mi és molt interessant, però també des de dins del partit, hi ha molta gent que em diu que m’ho pensi. Gent de procedències, de professions, d’ambients i, sobretot, d’idiologies molt diferents que em diuen que no ho deixi. Em vaig comprometre a estudiar-ho i a anunciar-ho als mitjans i al partit un any abans de les eleccions. Però la meva idea era no presentar-me.

—Si posa la decisió en una balança, quin és el resultat?

—Ara mateix, al plateret el sí pesa més que el plateret del no. Però, de veritat, que no ho he decidit. He de fer una sèrie de consultes. Per a mi, és important copsar l’opinió de molta gent que considero molt vàlida. Parlo de presidents de col·legis professionals, d’empresaris, de sindicalistes i d’entitats veïnals, entre altres col·lectius. Ho estic fent des de l’inici d’aquest any. L’opinió pública moltes vegades no té res a veure amb l’opinió a les xarxes.

—L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ja ha anunciat que vol encapçalar la llista socialista en les municipals del 2019.

—Estic molt content, perquè l’Àngel Ros és un gran alcalde i un bon amic, una persona que, com jo, està compromesa amb Lleida per damunt de tot. A mi em passa el mateix amb Tarragona. No m’agrada res més. No aspiro a ser res més que això, alcalde. I, després, ser un ciutadà de peu que col·laborarà en el que pugui en cada moment. Hi ha una cosa molt important. Cada setmana, el divendres o el dissabte, faig una avaluació de com ha anat la setmana. En la majoria dels casos, pesa més, de manera aclaparadora, el positiu que el negatiu. L’any passat em va donar situacions difícils, però també moltes alegries i satisfaccions.

—En cas contrari, per qui aposta per substituir-lo dins del PSC.

—Hi ha gent molt preparada, com Begoña Floria i Javier Villamayor, gent jove, amb un coneixement important de la ciutat. Per sort, el meu partit i el seu entorn té una magnífica pedrera de persones que perfectament es podrien dedicar a la política. No em preocupa tant el relleu com fer les coses bé i acabar aquelles que tenim pendents. M’agradaria que pogués ser alcalde Josep Anton Burgasé, que s’ho va merèixer, perquè és una gran persona, però no ho podrà ser per edat i perquè ell ja no ho vol. Hauria estat un gran alcalde.

—Quins sentiments va tenir fa uns mesos quan molts ciutadans li demanaven la dimissió al carrer, fins i tot durant les festes de Santa Tecla?

—Per sort, perdono amb molta facilitat. No sé si per la meva formació cristiana. No tinc ressentiment cap a ningú. El que em preocupa és la gent que va dir i escriure barbaritats com ‘Ballesteros RIP’, perquè això és incitació a la violència. Ara, tot això ja està superat, afortunadament. Em preocupa que hagi gent capaç d’insultar, d’incitar a l’odi. També he de dir que la majoria de la gent no és així, d’una banda i de l’altra. Tinc amics independentistes i podem parlar de política, com de futbol i de la família, i de pel·lícules.

—Alguna vegada va pensar que això, que demanessin la seva dimissió, podria passar-li a vostè?

—Sí. Ara és com una juguesca xiular la gent. Li va passar a Nadal, o quan les colles castelleres es van revoltar una mica. No em preocupa que passi a les festes ni a les processons.

—Es va equivocar l’1 d’octubre no sortint al carrer i fer-se visible mentre la policia atonyinava molts tarragonins?

—He decidit no parlar més de l’1 d’octubre, però li dic que potser sí, que no vaig estar encertat en no fer-me més visible, més mediàtic. No vaig tenir el nas de fer-me la foto, però vaig actuar com ho havia de fer com a alcalde de Tarragona i, per tant, no em sento gens penedit de les actuacions que vaig fer. Però és cert que no vaig tenir l’olfacte de sortir en una foto oportuna o oportunista. És un episodi absolutament passat.

—Què ha de fer Puigdemont?

—Em costa molt dir-li a un company polític què ha de fer. Penso que el que ha de fer és pensar en el país, però no com un conjunt abstracte i èpic, sinó pensant en el benestar de la gent, en el dia a dia del ciutadà. La gent necessita tenir un president, un govern que exerceixi i estigui a prop d’ella a les escoles, als hospitals, allà on es podreix cultura. Jo, a l’expresident de la Generalitat, no li puc donar consells, entre altres coses perquè, personalment, l’aprecio molt.

—Ser escollit pel poble amb possibilitats de ser president de la Generalitat i no poder presentar-se és democràtic?

—No sé si és democràtic, però en tot cas és una situació que, moltes vegades, qui és el protagonista l’ha provocat voluntària o involuntàriament. En tot cas, és legal. També he de recordar que qui va elegir el poble no és Puigdemont. El primer partit no va ser Junts per Catalunya. En un sistema parlamentari...

—Com pot sortir Catalunya de la situació en què es troba?

—Amb generositat política, no mirant-nos el melic ni amb una visió partidista a curt termini. Només hi ha una fórmula: generositat política. Sabent que cap bàndol, si és que en aquest país n’hi ha dos bàndols, tres o cinc, cap pot imposar-se a l’altre. S’han de trobar solucions de consens i amb generositat. Ningú està en condició d’imposar-se a ningú. Per sort, el poble català ha demostrat una certa intel·ligència i ens ha dit que ens arreglem, que servim els ciutadans.

—No pot dir-se que la situació a l’Estat sigui millor, ja que hi ha una repercussió directa.

—Claríssim. S’està veient en els pressupostos i en el paper del PNV. Tot té repercussió, i més un territori com Catalunya que és tan important per a l’Estat.

—Molta gent diu que Tarragona està bruta. Està d’acord?

—No. Entenc que hi hagi gent que digui que alguna zona pot estar bruta, però els turistes que ens visiten i ens veuen per primera vegada ens posen un notable alt en neteja i manteniment de ciutat. Què pot estar més neta?, segur. No depèn només de l’Ajuntament, també de la gent. El dimarts, el carrer Salines es va netejar amb aigua i tres quarts d’hora després hi havia clínexs i burilles de cigarreta. Això fa ràbia. Per molt que netegen, si la gent embruta, la ciutat mai estarà neta. Esforços en fem, en hores i recursos.

—Hi ha ciutadans que comenten que tenen la sensació que Tarragona ha reculat en el temps.

—No. Això és absolutament fals. Avui som més capital que mai, liderem més el sud que mai i tenim gairebé tots els equipaments que ens havíem plantejat construir, com l’EOI, el Teatre Tarragona, el pla de guarderies o el Mercat. Tenim superades una bona part de les barreres arquitectòniques, tenim el patrimoni en millor estat que fa uns anys, el carrer Enrajolat ens va merèixer un premi urbanístic. Tenim projectes i, per exemple, el turisme està creixent de manera espectacular. És veritat que els tarragonins tenim tendència a un sentiment d’autocrítica perillós, cosa que no els passa als de Reus.

—Hi ha que diu que l’Ajuntament hauria de destinar més recursos a asfaltar carrers que a activitats festives i lúdiques.

—Per a gustos, colors. És evident que no hi ha diners per tenir-ho tot a gust de tothom, però també és cert que el carrer que estava pitjor, Ramon y Cajal, està totalment asfaltat, o altres sectors de la ciutat. Hi ha zones que s’haurien de reasfaltar, com Pere Martell, però les més tocades s’han reasfaltat i de manera important. I, al carrer Sant Domènech, hem canviat l’asfalt per pedra i està quedant molt maco.

—De què se sent més satisfet de les dues legislatures i mitja com a alcalde.

—De no haver abaixat la guàrdia ni en serveis socials, ni en educació, ni en creació d’ocupació i d’haver resolt els problemes històrics que tenia aquesta ciutat, com la connexió amb el mar o la restauració del barri del Serrallo, i tenir criteri a l’hora d’intervenir al nucli antic i que la ciutat tingui projectes que poden ser criticats o no. També, haver recuperat un sector que estava oblidat com és el del turisme o haver estat conseqüent en el sector dels creuers. I en l’àmbit personal, de ser una persona que segueix sent propera a la gent. La gent valora molt que et toqui i et deixis tocar.

—No li he preguntat pels Jocs Mediterranis.

—És un bon símptoma que no m’hagi preguntat pels Jocs. Primer, perquè vol dir que estan en marxa. No hi ha greus dificultats tot ser un repte important per la ciutat. Fixis, ara l’oposició ja no critica les inversions, el pressupost o si es faran els Jocs. Ara, critica com es gestionaran les instal·lacions. Això és un èxit dels Jocs. Ens sentirem orgullosos i deixaran un llegat en inversions, en llocs de treball, en millor coneixement de la marca Tarragona i, sobretot, de dedicació al turisme esportiu i instal·lacions com mai hem tingut en els darrers trenta anys. Ningú valora la desaparició de l’antiga circumval·lació, que és l’última muralla física que li quedava a la ciutat, i el seu desmuntatge ha estat gràcies als Jocs, o recuperar l’espai on hi havia el barri de l’Esperança, que molts ja no recorden, i transformar aquesta zona que estava degradada en l’Anella Mediterrània.

—Parlant de futur, és partidari de recuperar la figura del sereno?

—És una figura interessant. Encara recordo els que hi havia a Tarragona. Però si algú pensa que el sereno serà capaç de preveure incidents a la via pública, no està encertat. El sereno hauria de ser un fil conductor entre el ciutadà i la Guàrdia Urbana. No serviria per a qualsevol intervenció, però sí per determinades actuacions. En parlarem més amb l’Associació de Veïns Catedral, que ens ho ha proposat, perquè aquesta idea no em desagrada gens.