Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Sant Jordi 2017
Alumnes premiats i els actors de la llegenda de Sant Jordi, després del liurament de premis.

El conte més bonic del món

Alumnes premiats i els actors de la llegenda de Sant Jordi, després del lliurament de premis.

Cedida

El conte més bonic del món

Aquest divendres s'han lliurat els premis literaris dels alumnes de l'Arrabassada del certamen 'Lletres encantades'
L'escriptor Joan Cavallé explica als joves escolars com els contes sempre saben com convertir-se en el millor que ha llegit cada nen
  • Redacció

Actualitzada 21/04/2017 a les 16:52

A l'escola de l'Arrabassada, cada Sant Jordi les lletres estan encantades. Aquest divendres prèvia la jornada del llibre i la rosa el centre escolar ha fet el lliurament del concurs literari que des de fa alguns anys organitza entre els alumnes.

Les 'Lletres Encantades' premien les millors creacions literàries preparades pels escolars. Els més petits s'apunten al dibuix, i els més grans amb redaccions més elaborades. La cerimònia de lliurament de guardons (llibres i contes) compta, a més, amb l'al·licient de la representació de la llegenda de Sant Jordi que alguns pares 'perpetren' sobre l'escenari habilitat a la pista del centre.

Cada any, a més, es demana a un escriptor la seva participació, escrivint una mena de pròleg per al llibre digital que recopila tots els treballs dels alumnes presentats al concurs i que es distribueix entre els pares. El certamen l'organitzen el claustre de professors, el voluntariat de la biblioteca de l'escola i l'AMPA.

Aquest any l'escriptor que ha posat la seva imaginació al servei dels treballs dels nens ha estat Joan Cavallé, que ha preparat una història sota el nom d''El conte més bonic del món'
 
El conte més bonic del món

Això va de lletres. Tothom sap què són les lletres, no? Tu també. Des de P3 entrem en contacte amb les lletres. Les primeres que ens aprenem són aquelles que formen part del nostre nom. Així, JOAN té quatre lletres diferents. En canvi, MARIA en té cinc, però una és repetida. I també la té JOAN. Són ben curioses, les lletres, perquè, combinant-les, podem construir tota mena de paraules. Amb poques lletres podem fer totes les paraules que puguis imaginar-te. Amb tres, per exemple, fem la paraula ARC. I amb les tres mateixes lletres podem escriure CAR. Fixeu-vos com s’escriu la paraula CASA. Tothom sap què és, una CASA. Doncs, canviant-li només una lletra podem dir CAMA, CAPA, CARA, GASA, RASA, COSA i moltes més. ¿Com pot ser que amb tan poques lletres puguem dir coses tan diferents? La raó és ben clara. Les lletres són màgiques i tenen un poder que no té cap altra cosa al món. I si combinant lletres podem fer totes les paraules, combinant paraules podem escriure cartes, poesies, cançons, contes, novel·les, obres de teatre… Tota mena de coses. És com si algú hagués encantat les lletres perquè segons com les agafem, segons com les posem dins d’una paraula, adquireixin un sentit diferent i així puguem dir-nos totes les coses que ens volem dir i explicar-nos totes les històries que ens volguem inventar.

Jo n’he explicat moltes, d’aquestes històries. I he fet servir moltes paraules. Però només he tingut al meu servei les mateixes lletres que teniu tots vosaltres. Amb aquestes lletres es poden escriure històries extraordinàries. Més d’una i més de quatre vegades se m’ha atansat un xiquet o una xiqueta com ara tu i m’ha preguntat: “Quin és el conte més bonic que existeix?” Sempre he quedat parat, davant d’aquesta pregunta, com si estigués a punt de llepar un gelat i, en atansar-hi la llengua, algú em donés un cop de colze i el gelat em caigués a terra. Plaf! Tot escarxat. I què faig ara, jo? No puc llepar un gelat tot aixafat, desfet i escampat, i ara també brut!

Un dia que una nena morena de sis anys amb dues trenes llargues com una conferència em va fer aquella pregunta, em vaig quedar pensarós provant de respondre. I pensant pensant em va venir al cap aquell conte de l’emperador xinès que volia tenir el dibuix més bonic del món. El sabeu, aquest? Va, que us l’explico.

Doncs resulta que aquell emperador, que em sembla que li dien Xu-La-Po… no, es deia La-Pu-Xí… O era Xi-La-Po? És igual com es digués, ara no ho recordo, però el conte és el mateix es digui com es digui. Aquell emperador tenia moltes ganes de posseir el dibuix més bonic del món. Per això va fer pregonar pertot arreu que pagaria el que fos a qui li portés aquell dibuix. Els seus consellers i ministres es van posar a buscar i rebuscar entre els millors pintors, dibuixants i artistes de l’imperi per satisfer el desig del seu senyor. Després de molt de buscar i demanar opinió a experts en la matèria, van decidir que el millor dibuixant del món era un vell que vivia en una ciutat molt llunyana, vora la frontera. El van visitar i van demanar-li que els acompanyés davant l’emperador. Quan aquest el va veure va demanar-li que li fes el millor dibuix que mai li hagués passat pel cap. El dibuixant va contestar-li que li semblava bé, però que li costaria molt. “Demana’m el que vulguis”, va dir l’emperador. “Doncs jo sols vull –va contestar el dibuixant– una casa molt gran per poder treballar amb tranquil·litat, amb sis ajudants perquè col·laborin en tota les feines convenients, sis mil bitllets dels més grossos i tot això durant sis mesos”. “D’acord”, contestava de seguida l’emperador. I aquí comença la feina del vellet dibuixant.

No m’allargaré ara explicant tot el procés de confecció del dibuix, les visites de l’emperador que volia veure com l’anava fent, les respostes que li donava el dibuixant dient-li “Encara no. Torneu més endavant”. Si expliqués tot això, aquest conte seria més llarg que un dia sense pa i us avorriríeu. Al cap del sis mesos, l’emperador va tornar a vistar el dibuixant per poder veure el dibuix, tal com havien pactat. Però el dibuixat, tot humil i somrient, va dir-li que encara no estava acabat; que necessitava tres mesos més. I que tornés al cap d’aquests tres mesos. L’emperador, no cal dir-ho, es va enfadar molt. Perquè ell estava acostumat a manar molt i a ser obeït a l’instant. Com podia aquell dibuixant tan vell atrevir-se a demanar-li tres mesos més! Però llavors va pensar que si li demanava tant de temps devia ser perquè el dibuix realment fos el millor. Així, l’emperador va anar cap a palau i no va tornar fins al cap dels tres mesos. Ara no diré que al cap d’aquest temps el dibuixant va demanar-li encara una mica més de temps. No ho diré… perquè ja ho he dit! I segur que us imagineu la resposta. L’emperador va acceptar sisplau per força esperar encara un altre mes. Tota aquesta història ja semblava més llarga que la Guerra de les Galàxies.

Al final d’aquest  nou mes, és a dir, els sis primers, els tres de després i encara un altre, per tant, en total, deu mesos, l’emperador va tornar a la casa del dibuixant. El vellet el va convidar a passar i el va conduir cap al seu estudi. Davant l’emperador hi havia un gran full en blanc clavat amb tatxes a la paret. “¿Però què és això? Aquest full està en blanc! No hi ha res dibuixat!”, es va queixar. En aquell moment, el vellet va agafar un llapis i va començar a dibuixar, a dibuixar, a dibuixar… Una línia contínua que s’allargava, es cargolava enrere, amunt i avall. Així va estar-se uns quants minuts, no gaires. Després es va apartar i va mirar de lluny allò que havia dibuixat. Encara va afegir-hi una petita ratlla. Llavors, adreçant-se a l’emperador, va fer un gest amb el cap com preguntant-li què li semblava. L’emperador havia canviat de color. Primer blanc, després groc, blau i vermell. Estava immòbil i com si se li hagués acabat l’aire. I així, una bona estona. Quan per fi va poder parlar, només va dir dues paraules: “Quina meravella!” Al seu davant tenia el dibuix d’una posta de sol com no n’havia vist mai cap a la vida.

Aquest conte, com us deia, jo l’explicava a la nena de les trenes llargues que m’havia demanat quin era el conte més bonic del món. Igual que el dibuixant del conte, en acabar, jo vaig fer un gest amb el cap a la nena. “Què t’ha semblat?”, li deia. Però ella em va fer una ganya. “La meva àvia n’explica de millors”. Jo li vaig demanar que m’expliqués un dels contes de la seva àvia. I ella em va explicar un conte que es deia “La camisa de l’home feliç”. El sabeu, aquest? Tampoc?

Doncs resulta que era un rei o alguna cosa semblant a un rei, que estava molt malalt i no parava de visitar metges perquè el curessin. Però no hi havia manera. Es prenia totes les coses que li receptaven i res no li feia efecte. Ben al contrari, les medecines encara el feien estar més malalt. Fins que un dia un dels metges que el visiten li diu: “A vostè el que li passa és que com que ja ho té tot i per tant no pot desitjar res més ha perdut la felicitat. Li cal retrobar-la i l’única manera de fer-ho serà posant-se una camisa que hagi estat portada per un home que sigui feliç. Així, la felicitat se li encomanarà”. Ja em teniu els cavallers i homes de confiança del rei regirant el regne de dalt a baix, mirant per tots els racons, per veure si trobaven un home feliç. Però no se’n sortien. Qui no tenia un nap, tenia una col. L’un es queixava de mal d’esquena; l’altre, que la seva estimada no li feia cas; un tercer, que tenia un fill malalt i li faltaven diners per poder curar-lo. Ara us podria detallar totes les respostes que es van donar a totes les preguntes que van fer aquells comissionats del rei. Però si ho fes, aquest conte seria més llarg que la processó del Divendres Sant. Per això, anirem directe al final, quan un dels enviats del rei va sentir com un home li deia a un altre, al darrere d’una porta: “Doncs, sí, jo sóc realment feliç; no desitjo res més que el que tinc. La vida és perfecta”. Ràpid, el cavaller va obrir la porta mentre deia: “Bon home, aquí teniu una bossa de monedes d’or. Doneu-me la vostra camisa!” Però de seguida va adonar-se que aquell home no tenia camisa. Era un pobre descamisat, però en canvi tenia una encantador somriure.

A mi, aquest conte que va explicar-me la nena de les trenes llargues, que a ella l’hi havia contat la seva àvia, va agradar-me força. I quan, al cap d’uns dies un nen rosset i de pell pigada em va fer la mateixa pregunta, “Quin és el conte més bonic del món?”, jo li vaig explicar el de la camisa de l’home feliç. El nen va escoltar-me amb atenció, encara que de tant en tant es posava el dit al nas i després se’l xuclava. Quan vaig acabar vaig fer aquell gest amb el cap mentre li preguntava: “Què? T’ha agradat? És bonic, no?” Ell va estar una bona estona pensant. Al cap d’un minut va dir: “La senyoreta Consol n’explica de millors”.

¿Sabeu que això que us explico m’ha passat moltes i moltes vegades? Un conte que agrada molt a algú i pensa que és el millor que hi ha, una altra persona troba que n’hi ha un altre de millor. Com pot ser, això? Potser és que jo no sé explicar-los? Potser és que l’àvia, la senyoreta Consol, la tia Maria o aquell contacontes que es diu Leandre i sempre fa unes cares molt estranyes en saben molt més que jo i per això, quan els expliquen ells, els contes semblen més bonics.

Un dia, que passejava per un carrer, vaig sentir un conte que una nena li llegia a sa mare. Com que el conte ja estava començat, no vaig entendre ben bé què deia. Quan la nena va dir allò de “I conte contat, conte acabat”, la mare va posar-se a aplaudir d’una manera entusiasta. La nena va preguntar-li: “Que t’ha agradat, mama?”, encara que no calia que l’hi preguntés. Es veia prou clar que li havia agradat. Quan es van acabar els aplaudiments, la mare va abraçar la filla i va dir-li: “És el conte més bonic del món!” Llavors ho vaig veure clar.

La mare trobava que el conte que li explicava la seva filla era el conte més bonic del món perquè estimava la seva filla. I aquella nena de les trenes llargues, perquè estimava la seva àvia. I el nen de la cara pigallada, perquè estimava la seva senyoreta que ara no recordo com es deia.

Els contes estan fets de paraules. Les paraules, una després de l’altra, expliquen coses, vides de persones, casos estraordinaris, fets normals dels que passen cada dia o, fins i tot, esdeveniments que només són possibles en la nostra imaginació. Però a través dels contes també expressem una màgia que ens fa viure altres vides, la de l’emperador, o la del vell dibuixant, o la de l’home feliç que no tenia camisa. I amb la màgia, quan expliquem un conte, també transmetem sentiments. Per això aquella mare trobava que el conte de la seva filla era tan i tan bonic. I per això és tan bonic explicar i escoltar històries. Perquè quan expliquem i quan escoltem sentim aquelles pessigolletes de quan notem que ens estimen.

Ja veieu on ens ha portat el que dèiem de les lletres encantades. Amb unes quantes lletres podem explicar contes, però també somiar, viure altres vides i estimar. A l’escola l’Arrabassada ho sabeu prou bé, perquè fa deu anys que us hi dediqueu amb ganes.

I au, que això ja és prou llarg. Més que aquella serp que quan es girava enrere no podia veure’s el final de la cua de tan i tan llarga que era.
 
Joan Cavallé
Escriptor
Temes relacionats
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envia el teu missatge
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43