«La nostra tasca era rescatar persones vives del mar, abans que s'ofeguessin»

L’heroi Kepa Fuentes va néixer a Bilbao ara fa 42 anys. Quan tenia vuit anys, la seva família es va traslladar a viure a Tarragona. Va estudiar a l’Institut de Campclar o, actualment, es dedica a la fotografia. Fuentes va endinsar-se, el passat 9 de gener, en un viatge de quinze dies, que marcarà la seva vida. De la mà de la ONG Proactiva Opens Arms, el protagonista va dirigir-se fins a les costes de Líbia per rescatar refugiats que marxen dels seus països fugint de les guerres i de la fam. La història d’en Kepa Fuentes és digna de ser escoltada i llegida.

—Quan i perquè marxa cap a les costes de Líbia?

—El dia 6 de gener, un amic em va enviar un missatge i em preguntava si m’interessaria marxar amb l’entitat Proactiva Open Arms. Em deia que hi havia una vacant i que necessitaven mans. Ell coneixia la meva trajectòria en aquest àmbit. El més impactant és que havia de marxar al cap de tres dies. Ho vaig comentar amb la meva família. Vaig acceptar i el dilluns següent vaig agafar un avió cap a Malta.

—Coneixia l’àmbit de l’ajuda humanitària?

—Aquest concretament no. Però, des de molt jove, vaig treballar com a socorrista a les platges de Tarragona. Després a ambulàncies i, des de fa 12 anys, sóc Mosso d’Esquadra. Actualment, em dedico a la fotografia.

—Quina era la teva tasca amb Proactiva Open Arms?

—Vam marxar cap al nostre destí amb l’embarcació Golfo Azzurro. Ens mateníem en aigües internacionals davant de les costes de Líbia. La nostra tasca era rescatar persones vives de l’aigua. L’equip estava format per uns catorze membres, però cada quinze dies, la tripulació canvia. A mi em van batejar com el polivalent, perquè feia de tot, com treure persones de l’aigua o curar-les.

—En quina situació arribaven els refugiats?

—Les màfies els envien a morir. Si avisaven que sortia una embarcació i no la trobaves, és que els passatgers ja havien mort. Les persones que s’embarquen són africans, procedents de l’oest d’Àfrica i de la Costa d’Ivori. Paguen uns diners a unes màfies per poder sortir del país. Volen fugir i les màfies els prometen que els portaran fins a Europa, però és impossible que aquelles embarcacions tan precàries suportin el llarg viatge.

—Per què?

—Les condicions són inhumanes. La gasolina no és suficient per arribar al destí i les embarcacions són de plàstic, molt senzilles, com per exemple les que fa servir la Creu Roja d’aquí. Hi van fins a 150 persones. Una barbaritat. O els trobes al mar o han mort.

—Com va ser la primera experiència?

—Un dels dies que em va tocar fer guàrdia, ens van dir que havien sortit quatre embarcacions. Quan feia bon temps, és quan més llanxes iniciaven el viatge. Sabíem que, si no els trobàvem, era perquè l’aigua se’ls havia engolit. Això em preocupava molt.

—Què va ser el més impactant?

—Veure menors d’edat i nens petits viatjant sols, sense els seus pares, perquè només poden pagar el bitllet dels seus fills. Jo sóc pare i treure de l’aigua un nen de vuit anys és una cosa que mai podré oblidar. També em va impactar una dona asseguda al terra de l’embarcació, plena de ferides i que, la barreja de l’aigua del mar i de la gasolina, li produïen dolor a les ferides.

—Quin és el mecanisme per rescatar-los?

—Algun vaixell o avió els detectava i ens avisava. De totes maneres, estàvem 24 hores de guàrdia.

—Com l’ha afectat emocionalment aquesta experiència?

—Em pensava que, després de treballar com a Mosso d’Esquadra i com a sanitari, res em sorprendria, però no va ser així. Quan trobes nens indefensos a punt de morir, la visió canvia. Vaig tornar emprenyat i plenament conscient de les injustícies de la vida. Quan tornes aquí, a la teva vida quotidiana, sents la necessitat de continuar fent coses d’aquest estil. A més, tinc la sensació que vivim acostumats a veure persones morir per la televisió, però quan ho viu en primera persona, tot canvia.

—Com es pot ajudar des d’aquí?

—Es pot enviar un currículum a Proactiva Open Arms per anar a ajudar. També es pot col·laborar a través de donacions. Nosaltres viatgem de manera voluntària, però hi ha despeses, com per exemple el material que s’utilitza. De fet, tenim dues llanxes més petites que són dues donacions. Una és de l’exjugador del Barça, Xavi Hernández. Tenia un vaixell d’esbarjo, el va subhastar i amb els diners que va guanyar, va comprar aquesta llanxa.

—Quins consells donaria a les persones que volen anar de voluntaris?

—Que hi vagin sense pensar-s’ho. És una experiència inoblidable perquè es creen uns lligams efectius molt forts entre els membres de l’equip. Les persones que hi col·laboren, estan fetes d’una altra pasta.

—Com valora la capacitat d’acció ciutadana comparada amb la de les administracions?

—Es demostra, dia rere dia, que qui més s’implica és la societat civil.