Diari Més

Teatre

Les reivindicatives 'Chicas de Oro' de la Canonja arriben a Tarragona

Enguany carreguen contra els bancs, les pensions precàries, la falta de futur pels joves i la corrupció

La majoria de les integrants, aquesta darrera setmana, amb l'educador Francis Montero (de peu).

Les reivindicatives 'Chicas de Oro' de la Canonja arriben a TarragonaJoan Antoni Torreblanca

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Qui li havia de dir al conegut educador social Francis Montero que el curset de teatre que arrancava, sense fer massa soroll, ara fa 18 anys al casal de la gent gran de la Canonja s’acabaria convertint en el fenomen de la festa major d’hivern de la localitat. Tant és així, que les seves Chicas de Oro, d’entre 56 i 85 anys, es preparen a hores d’ara per fer el salt a la capital tarragonina. Demà al matí actuen al saló d’actes de l’institut Vidal i Barraquer davant d’uns 130 alumnes de dos cicles formatius. La gràcia i la naturalitat d’aquestes 14 estrelles canongines brilla a sobre de l’escenari d’una forma espectacular amb els guions de l’educador, que enguany són especialment àcids i corrosius: carregen contra tot i contra tots. A l’obra No me cuentes cuentos narren quatre relats populars però adaptats a la realitat que, en l’opinió de les veteranes, viu el país. El primer d’ells anomenat Las tres cerditas i el banco feroz reflecteix la sacsejada que va produir l’esclat de la bombolla immobiliària: «Tres casetes més per a la meva col·lecció!», diu en l’obra Maria Santamaría, encarnant a un llop banquer.

En el segon dels relats, anomenat La caperucita roja, la abuelita que la parió i la jubilación feroz, les noies d’or mostren la precarietat que moltes ancianes viuen després de tota una vida de feina: «És una àvia que amb 80 anys es veu obligada a treballar netejant un restaurant de menjar ràpid perquè no li ha quedat una pensió suficient per a viure. La caputxeta ha de dur menjar a la seva àvia perquè tingui forces per seguir treballant», explica Pilar Bemar, de 68 anys, qui es posa encantada en la pell de la jove i de dos personatges més.

El tercer conte aborda la precària situació que pateixen els seus néts i la joventut en general. Hansel i Gretel són ara uns Ni-ni que les protagonistes ràpidament han transformant en uns Amb-Amb: «Amb ganes de treballar, amb il·lusió, amb molta formació i amb sentit comú, aquest que a vegades tant els hi falta als grans», assevera Juani Camacho, qui per a l’ocasió vesteix tan moderna com qualsevol dels nois i noies d’avui dia.

L’última narració versiona el famós relat d’Alí Babá i els 40 lladres, però elles el multipliquen amb Alí Babá i los 4.000 ladrones, i és que, segons desenvolupa Bemar a l’obra, «aquest conte ja no cal situar-lo al llunyà orient, ara això podria passar a qualsevol ciutat, o millor dit, ja està passant».

Com a colofó final, Las Chicas de Oro relaten la moralina del conte en un to molt reivindicatiu que es va endur, en la primera representació a la Canonja el darrer 22 de gener, una àmplia ovació del respectable: «Per una sanitat i una educació de qualitat, per un habitatge digne, per una nevera plena, per un salari just... Que trist és ser pobre i vella! Mira bé el que firmes i el què no! Que ningú es quedi amb tu ni amb els teus. Cotitza i mira pel teu futur si no vols fer els 90 anys i seguir treballant!».

Àmplia repercussió al municipi

Tractant sense pèls a la llengua temes tan transcendentals, no és d’estranyar que any rere any congreguin a diversos centenars de persones a la representació del municipi, i que en els dies posteriors desenes de veïns les parin pel carrer per felicitar-les per l’obra. Elles i el seu director d’orquestra asseguren però, que el millor és la feina de preparació: tots els dimecres de l’any es reuneixen al casal per donar forma a l’obra del següent exercici i entre tasques de redacció i memorització aprofiten per riure i gaudir de la companyia explicant-se el que els hi ha oferit la darrera setmana.

«Som més que amigues, som una família i el Francis ho és tot per nosaltres», relaten les estrelles. Amb tot, val a dir que el més divertit dels assajos és el tendre patiment de l’educador: «Maria, on mires? De cara al públic!» o «Ascensión! Dóna’m el paper, no ho llegeixis!».

tracking