Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Alicia Granadero: testimoni del terratrèmol d'Equador
La jove al centre, amb la família de la seva parella, vivint en tendes després del terratrèmol.

«Tanco els ulls cada dia i revisc el moment del terratrèmol. No s'oblida»

La jove al centre, amb la família de la seva parella, vivint en tendes després del terratrèmol.

Cedida

«Tanco els ulls cada dia i revisc el moment del terratrèmol. No s'oblida»

La tarragonina feia nou mesos que vivia a Canoa, un poble situat a només 90 quilòmetres del primer epicentre, Pedralnes, i va sobreviure al costat de la seva parella

Actualitzada 22/05/2016 a les 21:57

Agraïda i amb un somriure d’orella a orella. Així és com la tarragonina Alicia Granadero es mostra després de retornar d’Equador, i ser un dels milers de testimonis que van presenciar el terratrèmol de 7,8 graus l’abril passat i sobreviure. Fonts oficials parlaven de més de 700 morts. Fa poc més d’una setmana que ha tornat a trepitjar Tarragona, procedent del poble costaner de Canoa.

—Per què va decidir viatjar fins a l’Equador?
—Vaig marxar amb la idea de treballar, després d’haver-hi viatjat dues vegades per plaer. Arribava a Quito el juliol passat, on vaig estar un mes i, a l’agost, vaig anar a Canoa. Vaig trobar una feina de voluntària a través de la pàgina workaway.

—Va ser molt sorprenent el canvi?
—Va ser molt bo perquè venia de treballar a Barcelona en un hotel de 263 habitacions i vaig passar a un hostal de només 8 cambres, l’Amalur. Sóc llicenciada en Turisme i vaig marxar perquè necessitava un canvi. I el vaig trobar. L’ambient era totalment diferent: un poble petit sense carrers asfaltats, ni clavegueram, ni aigua corrent. Els seus vilatans són molt agradables i l’estil de vida és totalment diferent. De fet, no em faltava res. Vaig començar a fer surf i vaig conèixer la meva actual parella, en Miguel. Si no hi hagués hagut el terratrèmol, continuaria allí.

—Com va viure la catàstrofe?
—Va succeir el dissabte 16 d’abril. Aquell dia ens havíem aixecat i vam baixar a la platja a esmorzar. Les onades estaven molt estranyes, però en Miguel va anar a casa a buscar la taula i vam decidir llogar una carpa, com un tendal per passar-hi el dia. Em vaig quedar llegint i, al final, vam quedar-nos-hi fins a les cinc quan va venir un amic. Li havien regalat un peix força gran i vam anar a cuinar-lo en un restaurant pròxim de la seva família. Sort que vam menjar-lo en aquell moment. Després, el nostre amic ens va invitar a casa seva, situada en una loma, en un turó que dóna al carrer principal. Des d’allí es veu tot Canoa. Cap a dos quarts de set del vespre, els tres estàvem admirant aquell magnífic paisatge. De sobte, en Miguel va veure una estrella fugaç i em vaig incorporar buscant-la. M’hi vaig fixar ràpidament i en veure com s’escapava entre els núvols, vaig començar a notar un lleuger tremolor. Els moviments van fer-se més intensos i ells dos van començar a cridar «temblor». Sabien com reaccionar, tot i que el terratrèmol que havien viscut va tenir lloc fa 18 anys.

—Què va fer?
—Cridaven perquè em llancés a terra, però em vaig quedar asseguda, no podia reaccionar. Sort que em van estirar cap a terra. El moviment era com el d’una rentadora. Al primer moment, em pensava que era la fi del món. He de confessar que tenia por d’oblidar els detalls dels fets pel pas dels dies, però no ha estat així. Cada dia tanco els ulls i revisc aquest moment. No s’oblida. Diria que el sotrac va durar menys d’un minut, però es va fer etern.

—Tot va aturar-se.
—Ens van caure alguns objectes, però no ens vam fer danys importants. Ens vam aixecar i vam passar d’admirar el fantàstic poble de Canoa i el mar, a veure com es feia pols. Llavors, ells només volien trobar la seva família. Vam sortir corrent en direccions diferents. Bé, vaig intentar seguir al Miguel, però no vaig poder perquè em tremolava tot. Finalment, vam trobar la seva mare viva. Per arribar a casa nostra vam haver de passar per un parc, que va ser el punt més tràgic, en el qual només podies sentir crits. En aquells moments gairebé no veies res, només pensaves a córrer i fugir. Crec que vaig veure a una mare i una nena, sagnant. Jo només pensava a recuperar la meva gossa, però en arribar a casa, només hi havia la façana d’empeus, la resta havia caigut. El següent pas era trobar la família del seu germà. Per aconseguir-ho, havíem de creuar un pont que s’havia esquerdat. Vaig tancar els ulls i vam passar. La casa d’ells estava destruïda, però per sort, vam trobar tota la seva família dalt d’una muntanya. De fet, hi havia alerta de tsunami, però no ho sabíem. Com ja era tard, tot era fosc, però ens trobavem a dalt de la muntanya veient com s’incendiava Canoa. Diverses bombones de gas van explotar.

—Hi va haver rèpliques?
—Sí, i l’epicentre encara era més proper. Ens vam quedar tres dies en aquella muntanya, però en Miguel i son germà van baixar a buscar aigua, aliments i roba. Quan vam baixar al poble ens van avisar de l’alerta de tsunami, a la vegada que es repetien els terratrèmols. La gent, però, es resignava a morir. No volien córrer més. Vam pujar en un turó i ens hi vam estar dues setmanes, mirant al mar i esperant l’onada. Aquesta, però, no va arribar.

—Arribaven ajudes?
—Tot seguit, vam establir-nos en un altre turó, en un campament on van començar a arribar ajudes. Des d’aleshores, la família d’en Miguel viu allí, entre envelats i plàstics.

—Quan va prendre la decisió de tornar?
—Jo no volia tornar perquè allà hi havia molta feina per fer. Però cada vegada que parlava amb ma mare, se’m trencava el cor. Vaig arribar el dijous de fa dues setmanes i estem agilitzant els tràmits perquè pugui venir en Miguel. De moment, diverses famílies hem iniciat la recollida de material pels afectats del terratrèmol.
Temes relacionats
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envia el teu missatge
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43