Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tribuna

La ruptura del parèntesi del cafè

  • Laura Vidal
Membre de l’executiva del PSC del Camp de Tarragona

Actualitzada 16/10/2017 a les 20:40

Va ser colpidor però és només un exemple entre mil. El vaig viure directament aquest cap de setmana, una experiència personal d’aquelles que resumeixen a la perfecció allà on som ara i que et fan reflexionar sobre què és el que ens estem jugant realment. En resum, vaig anar a veure el partit d’un familiar menor d’edat que juga a bàsquet. Sempre que havia anat l’any passat a la mitja part els pares i mares de l’equip anaven junts a prendre un cafè o un refresc, comentaven el partit i feien broma plegats. Aquest dissabte va ser diferent.

De forma quasi imperceptible, i sens dubte no desitjada ni pensada prèviament, es van formar dos grups a l’hora del parèntesi del cafè. Dos grups separats ostensiblement a la cafeteria del camp d’esports. Ambdós parlaven del mateix però un grup demanava informació sobre la situació política a un pare que és regidor independentista en un poble tarragoní i l’altre feia exactament el mateix a un pare que treballa, en aquest cas, com a assessor en un partit no independentista. Quan vaig passar per davant del primer grup la persona que parlava en aquell moment va abaixar ostensiblement el to de veu. És, com deia, un exemple, un exemple que alguns consideraran menor o trivial però que a parer meu indica a la perfecció la ruptura emocional que aquests dies s’està produint a la societat catalana. Segur que molts dels que esteu llegint aquestes línies reconeixereu el que dic i podreu afegir exemples de grups de Whatsapp amb persones que es donen de baixa, d’amistats trencades, de discussions en nuclis familiars, etc.

La possible ruptura de la convivència cívica no és cap escenari inversemblant en una societat cada cop més dividida i polaritzada. Els socialistes sempre ho havíem advertit! Reconec que vaig veure la segona part del partit evadint-me del joc i del resultat. Pensava en els nens de deu anys que estaven jugant sobre la pista de bàsquet. Quin futur els espera? Què serà el següent? Sempre han celebrat els aniversaris de cada nen de forma conjunta. Ho continuaran fent? Ho passarà com a l’hora del cafè que quasi sense voler es començaran a reunir només els pares dels nens que pensen el mateix? I quan siguin més grans? Aniran per separat, formant grupets, a les manifestacions d’un sentit o d’un altre? Es barallaran pel nombre de franges de la bandera de la pàtria? Trenca el cor pensar en aquest escenari, realment. Mai hauríem d’haver arribat fins aquí. D’alguna manera tots ja hem perdut. I no ens ho mereixem. No estem condemnats a haver d’escollir entre blanc o negre i, al mateix temps, negar l’escala de colors i també l’escala de tonalitats de cada color.

Catalunya és un país plural, obert, inclusiu i profundament mestís com ja deien Josep Pla i Antoni Rovira i Virgili. Un país de convivència. Aquesta mateixa setmana podem continuar patint sacsejats per l’espiral de confrontació amb noves mobilitzacions d’agitació social al carrer, turbulències d’accions polítiques contundents que aguditzaran el conflicte, mentre veiem com continua el degoteig d’empreses catalanes que traslladen la seva seu social –i fiscal– fóra del país. Una dinàmica de potencial desastrós i molt negativa per a tothom. No en el nom del socialisme democràtic.

Ens neguem a alimentar el frontisme. Des del PSC sempre hem defensat la via del diàleg, un diàleg que restauri la cohesió social i que ens torni a fer avançar sense entrebancs cap al progrés que volem tota la gent de bé que hi ha al país, sigui quina sigui la bandera que tenen penjada –o no– al balcó de casa. I això no ho aconseguirem amb la violència policial, obvi, però tampoc pel camí de les decisions unilaterals maximalismes que giren l’esquena a més de la meitat dels catalans i catalanes, obvi també.
En aquesta hora greu els socialistes reiterem la nostra convicció de lluitar per una societat inequívocament integradora, que asseguri la convivència cívica, el diàleg, el respecte i la recerca d’un acord. Una societat on un sentiment d’identitat nacional no s’imposi sobre l’altre sinó que ambdós puguin conviure en harmonia en el marc d’una realitat federal que miri amb generositat i afecte fraternal a la resta de pobles d’Espanya i a la resta de pobles d’Europa.
 
Tal com sempre havia defensat la tradició del millor catalanisme social. Ja entenc que no és una oferta que poguéssim dir que està de moda o que tingui la força cromàtica d’una massa desfilant amb banderes i amb samarretes del mateix color però és l’única opció que garantirà que en el futur immediat aquests pares i mares del partit de dissabte tornin a prendre el cafè junts mentre parlen d’on quedaran per celebrar conjuntament, com un equip, l’aniversari de qualsevol dels seus fills. És una causa per la qual val la pena lluitar, fins a l’extenuació.
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envia el teu missatge
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43