Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tribuna

Carme Chacón, una anella estimada

  • Xavier Sabaté
Amic de la Carme

Actualitzada 10/04/2017 a les 09:28

Xavier Sabaté

Xavier Sabaté

Xavier Sabaté

En una de les primeres biografies de Zapatero – potser la d’Oscar Campillo – apareix el primer nucli de diputats i diputades socialistes al Congrés que vàrem reunir-nos per primer cop i vàrem decidir impulsar el nom de José Luís Rodríguez Zapatero com a candidat a president del Govern. Érem poca gent, però, des de l’inici, Carme Chacón. Sempre amb força i resolta, sense esperar instruccions –potser per això ens vàrem entendre des del primer moment quan va arribar al Congrés – vèiem tots dos clar qui podia ser el següent president socialista.

Abans ja havíem compartit moments inoblidables. Un d’ells el vaig explicar al míting de Tarragona de la campanya del 2008: feia poques setmanes que la Carme havia aterrat a Madrid i vàrem anar a sopar tots dos. En acabar, la vaig acompanyar al seu hotel i li vagi etzibar: «Tu arribaràs a ministra i, quan ho facis, et faré de secretari i et portaré la cartera». Em va mirar astorada i em va respondre «què dius, ¡jo no seré ministra, però tu seràs conseller».

Van passar quatre anys i quan Zapatero la va nomenar ministra li vaig enviar un missatge amb el següent text: «Digues-li a qui et faci de secretari que és interí perquè el titular sóc jo». Al míting va fer molta gràcia i Zapatero va riure molt. El cas és que ella també va encertar i, quan Pasqual Maragall em va nomenar conseller, també em va felicitar amb molt d’afecte. Després vaig anar a la presa de possessió com a ministra de defensa i vaig sentir en directe la frase tants cops repetida: «Capitán, mande firmes!».

Moments i anècdotes de la Carme en podria explicar a dotzenes. Els partits de la Champions els vèiem junts a casa de Teresa Cunillera que feia d’amfitriona i tenia cura de la intendència perquè no li agradava com a nosaltres el futbol. Llavors el Barça no guanyava com ara i, quan rebia un gol, sonava el seu telèfon i es veia el nom d’Alfredo (Pérez Rubalcaba) a la pantalla. La Carme em demanava que agafés jo el telèfon perquè ella no volia «ja està aquest merengón, agafa’l tu». I ell sempre amb conya:«Pero éste no es tu teléfono, ¿no?». Jo: «¿Qué te pasa, por qué llamas?, no se puede poner que está ocupada». I ella: «Engega’l».

O les caragolades a Bell Lloch amb la seva família, o, naturalment, l’acció política, primer a l’oposició al govern d’Aznar junts i després jo ja des de Catalunya la seguia de més lluny però sempre amb atenció. O quan es va presentar per ser secretària general del PSOE i com vaig donar-li suport incondicional.

No puc ocultar que darrerament teníem discrepàncies pel que fa a l’acció del PSC. Miràvem les coses diferents. No importa. Els partits socialistes que tenen vocació de ser majoritaris tenen, en el seu si, opinions diferents i complementàries. Això és el que li vaig dir la darrera vegada que vàrem dinar junts. Des del respecte i en el nostre cas, des de l’admiració que ens professàvem i que ens manifestàvem.

Aquest darrer dinar va anar precedit quan el vàrem concertar de la següent frase: «Però com podríem deixar de ser amics tu i jo?», que no sé qui la va dir primer però que tots dos vàrem corroborar.
Doncs això, com podríem deixar de ser amics seus les persones que la vàrem conèixer si la malícia i ella no es coneixien i era tota bondat?

En conèixer la notícia de la seva mort, li envio un missatge a la seva mare i respon: «S’ha mort la meva filla i em moro jo», i és tan brutal el xoc que em provoquen les seves paraules que m’afecten el cor i als ulls. Tots morim una mica, sí, i la seva mare Esther més, però queda entre nosaltres la seva empremta inesborrable, de les que et modelen i et fan millor.
Els socialistes sempre pensem que els companys i les companyes que se’n van han estat una anella imprescindible de la cadena que formen les persones que lluitem juntes per una societat més lliure, amb més possibilitats per tothom. La Carme ha estat una anella i per això romandrà entre nosaltres sempre. I em permetran les altres anelles que digui que aquesta me l’estimaré sempre especialment.
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envia el teu missatge
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43