Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

ATEMPTATS DE BARCELONA I CAMBRILS
Familiars dels autors dels atemptats, durant el minut de silenci dut a terme a Ripoll el passat divendres per la comunitat musulmana, on es van rebutjar els atacs.

La carta de l'educadora social dels terroristes: «Eren nens com tots, eren nens de Ripoll»

Familiars dels autors dels atemptats, durant el minut de silenci dut a terme a Ripoll el passat divendres per la comunitat musulmana, on es van rebutjar els atacs.

EFE

La carta de l'educadora social dels terroristes: «Eren nens com tots, eren nens de Ripoll»

Raquel Rull coneixia els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils des de petits, i explica «l'altra cara de la moneda» a través d'una carta
  • Redacció

Actualitzada 22/08/2017 a les 16:01

Raquel Rull és educadora social a Ripoll, i coneixia els terroristes que van perpetrar els atemptats de Barcelona i Cambrils des de petits. En una carta que s'ha convertit en viral, Rull explica com està assimilant els fets, i vol donar a conèixer «l'altra cara de la moneda» a la ciutadania: «Eren nens com tots, com els meus fills, eren nens de Ripoll», els descriu. El text íntegre es pot llegir a continuació:

Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt. Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d’alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d’un altre lloc que no sóc capaç ni de descriure.

Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixa passar davant la cua del super, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.

Em fan mal les espurnes que encenen l’odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, els diaris.. A on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap al proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l’altre costat, el no saber posar-se en la pell de l’altre.

I això es repeteix segle rere segle, any rere any. Què estem fent malament? Hem aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra…. És cert que mai ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l’altre costat i estic destrossada.

Les coses que passen a la tele o a l’altra punta del món són coses que s’acaben diluint i oblidant, i no se sap el que és cert o real. I acabava guanyant la ira, la ràbia i fins i tot acabem aclamant «l’ull per ull, dent per dent» per castigar aquests actes.

Ara tinc una sensació que s’escapa…

Em dol veure el mosaic de Miró tacat de sang. Em dol veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que podria haver coneguts i familiars a la Rambla on he deixat més d’un parell de soles caminant per ella. Em dol que hagin estat ells…

No puc contenir les llàgrimes. És més, no he pogut deixar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins. Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap als fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.

Però permeteu-explicar-vos i ensenyar-vos l’altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la qual no plora en públic, la qual en silenci s’eixuga les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells. Permeteu ensenyar dir-vos com eren ells, o almenys els nens que vaig conèixer jo. Els meus pre-joves del Lokal. Se’m fa tan dur.

He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41, en el món social, a peu de carrer, a les trinxeres com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns tenien cura dels altres.

El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant, tranquil, a l’escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m’oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.

Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, encara que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al Lokal quan hi era ella.

Al cap d’un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho: insults entre cops de taula. Jo també en vaig aprendre alguns en la seva llengua. I com no, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.

Tots anàvem creixent i passant etapes. No patim amb l’adolescència, mare meva! Entre grans, barbs, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades al despatx. Raquel necessito parlar amb tu… i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.

Pilot, mestre, metge, col·laborador d’una ONG. Com s’ha pogut esfumar tot això? Què us ha passat? En quin moment…? Què estem fent perquè passin aquestes coses! Éreu tan joves, tan plens de vida teníeu tot una vida per davant … i mil somnis per complir.

Ja no podré tornar a dir què guapos esteu, o ja tens nòvia? O, mare meva com has crescut. No podré veure els seus fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar… Em fa tant mal. No m’ho puc acabar de creure.

Això no ha de quedar amb una història més, hem d’aprendre, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no violència, transmeten el no odi, la igualtat. Educant a les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills…

Em queden moltes coses dins i moltes instantànies que mai oblidaré. Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar… Younes… I ara Houssin… (és un malson, la llista cada vegada és més llarga)

Com pot ser Younes? Em tremolen els dits, no he vist ningú tan responsable com tu…

Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits… la guerra la ira, l’odi no porten enlloc. Mai, en nom de ningú. Ni per a ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió… Només puc dir que tinc el cor trencat…
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envia el teu missatge
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43