Buscador de la Hemeroteca
Català
Secciones

Tarragona Reus Costa Daurada

Tribuna

La lipocia està al versei dels taciudans

  • Joan Cavallé
Escriptor i tècnic cultural

Actualizada 05/10/2017 a las 18:34

Joan Cavallé

Joan Cavallé

Joan Cavallé

Els de la meva generació i que comparteixen amb mi inquietuds cíviques, socials i polítiques, n’hem caminat i corregut moltes, de manifestacions. I en moltes ens hem trobat una policia al davant disposada a servir-nos.

Clavells vermells
La meva primera va ser l’1 de maig de 1975. Els manifestants no anàvem agrupats. Simplement caminàvem, cadascú al seu aire, per la Rambla Nova de Tarragona, amb un clavell vermell en un trau de la camisa. Era una manera de retre homenatge a la revolució dels clavells portuguesa. Si ens agrupàvem corríem el risc de rebre. Així, dispersos, ens deixàvem veure sense que se’ns pogués acusar de manifestar-nos. Després en van venir més, de manifestacions. Algunes eren poc o molt dissimulades. El gener de 1976 teníem l’enyorat amic Josep M. Yago entre reixes. Com altres, imitant l’incomparable Lluís M. Xirinachs, ens plantàvem davant de la presó, sols o en grup, per fer-li companyia. Un dia que jo m’hi trobava sol, assegut a terra, davant la porta d’entrada, un dels guàrdies va travessar el carrer i em va preguntar què hi feia allí. Jo sabia que podia ser dissolt immediatament. Amb ingenuïtat, li vaig contestar que un amic meu estava pres i l’esperava. Em va contestar que podia esperar assegut i va tornar al seu lloc de guàrdia sense inquietar-me. Més endavant van venir altres contactes amb la policia i la guàrdia civil més brutals. La que recordo més forta a Tarragona va ser la de maig de 1976, quan va morir un dels manifestants. Recordo perfectament aquell dia. Un amic i jo, una mica inconscients, vam fer tot el trajecte de la Rambla Nova, des de la plaça Imperial Tàrraco fins al Balcó, per veure amb els nostres propis ulls allò que ens deien. Eren les sis de la tarda. En tota la Rambla no hi havia ni una sola persona. Totes les botigues i bars amb les persianes abaixades. Ni un cotxe circulant. Només policies. A l’alçada del carrer de St. Francec, un home va aparèixer i va cridar una consigna. De seguida, un policia li va disparar. Bales de goma. Nosaltres, el meu amic i jo, impertèrrits, pel mig de la Rambla. Davant del Teatre Tarragona una tocinera, tota envolatada d’antiavalots. Un d’ells va adreçar-se’m. «¿Qué hacéis, aquí?» Una mica ingenu, o potser provocador, vaig dir: «Nada, paseamos!» Ens podien detenir allí mateix però no van fer-ho. De totes les manifestacions a què vaig assistir durant aquell any, la majoria convocades per l’Assemblea de Catalunya, una altra que recordo molt violenta va ser a Valls, amb motiu de l’arribada de la Marxa de la Llibertat. Uns dies abans, a Alcover, el meu poble, també amb motiu de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, la guàrdia civil va posar-se nerviosa. De la multitud que hi havia al carrer, no sabien qui podia ser marxaire i qui no. A la terrassa del Cercle d’Amics, hi havia ball. L’orquestra, veient el que passava, enlloc d’enfilar «Vacaciones de verano para ti», o «Échame a mi la culpa», que eren les canciones del verano del moment, van atacar «L’estaca», de Lluís Llach. La gent va començar a corejar-la, la guàrdia civil va pensar que havia de fer alguna cosa i llavors van divisar un xicot que duia una samarreta on deia Guanyem la llibertat, el lema del PSC que precisament llavors començava a ser tolerat. Immediatament van detenir-lo. Les gestions fetes per alguns altres assistents, entre ells recordo Leandre Saún i Matias Vives, davant l’alcalde del poble van aconseguir que aquest intervingués i els guàrdies de verd deixessin en llibertat el detingut (recordo aquest fet pel detall de l’alcalde del poble a darreries del franquisme interlocutant entre la guàrdia civil i els manifestants). La policia i la guàrdia civil, en aquells moments de declivi del franquisme, estava desconcertada. A mi mateix van detenir-me el novembre d’aquell any. Ho van planificar perquè el jutge tingués festa i m’enviessin directe al calabós. Però el jutge va interrompre inesperadament el seu descans i, amb l’assistència de l’advocat Rafael Nadal, van deixar-me de seguida en llibertat.

Tot i que havíem viscut manifestacions molt dures, amb ferits i de vegades algun mort, cada vegada notaves que el govern de l’estat temia més excedir-se, per no provocar la reacció internacional. Havien de fer-se creïbles per arribar a ser acceptats com a europeus de ple dret. A partir de 1977 vam seguir manifestant-nos de molt diverses maneres i diferents motius, generalment sense deteriorament físic. Per l’estatut, per la millora dels preus de l’avellana, contra les centrals nuclears, contra el transvasament de l’Ebre, pel dret a avortar, contra l’OTAN, contra la guerra d’Irak o altres guerres... La majoria eren manifestacions convencionals. Les dels pagesos de vegades revestien forma de tractorada o de tall a les vies del tren. Algunes vegades intervenia la policia i ara ja eren els mossos d’esquadra. No sempre ho feien amablement. A la foto del meu perfil de Facebook hi tinc, des del moment que vaig crear-lo, la imatge d’una càrrega dels mossos contra un grup de pagesos, vora el monument funerari de Centcelles. Un dels pagesos era mon pare.

La reflexió
Tot això (i moltes altres batalletes que ho allargarien massa) ho recordo per poder explicar millor el que ha passat aquests dies. Els ciutadans lliures de Catalunya hem viscut un devessall de càrregues policials que no coneixíem, ni per la quantitat, ni per l’agressivitat, ni pel furor. Ho comentàvem amb alguns dels que hem anat manifestant-nos durant tota aquesta tira d’anys. L’odi, la violència, la intensitat, contra persones que no es movien, que no mantenien cap actitud agressiva, que ni tan sols els insultaven (encara que s’ho haurien merescut) no la recordàvem fora d’algun cas aïllat. Segurament, l’experiència d’altres persones serà diferent, però això no és l’important. L’important és la reflexió que ara ve, que té a veure amb el títol d’aquest article, que procedeix d’una cançó de Quico Pi de la Serra, el significat del qual és ben fàcil d’entendre.

Durant aquells anys durs de final del franquisme, hi havia una reflexió habitual sobre la part de responsabilitat en la repressió que hi tenien els individus que formaven part dels cossos policials. Jo coincidia bastant en aquella idea de Pasolini, segons el qual la majoria de policies eren uns pobres desgraciats, gent amb escassa formació que havien accedit al cuerpo com a forma de subsistència. Evidentment, aquesta idea no es podia generalitzar. Hi havia polis execrables, repugnants, bèsties immundes que destacaven per la seva manca d’humanitat, com el comissari Creix. Però també d’altres que demostraven ser persones, com el propietari del Bar Pepito, a la baixada de les Peixateries, un policia burgalès casat amb una tarragonina, que tenia la gentilesa d’avisar els militants antifranquistes, habituals de casa seva, quan tenia notícia que estaven vigilats o a punt de detenir-los.

Els policies i guardiacivils que han vingut aquests dies a Tarragona (i a Barcelona), esperonats pels seus veïns al crit d’»a por ellos, oé!», què són? Uns simples mandaos que obeeixen ordres? O unes màquines ensinistrades a atemorir els ciutadans i a fer-los mal? Durant aquest 1 d’octubre que recordaré tota la vida amb emoció, amb la força que dóna la visió de les cares atemorides dels companys de filera a l’hora d’anar a votar, però que de cap de les maneres estan disposats a cedir al xantatge de la por, he pensat que, entre tots els policies i guardiacivils n’hi deu haver de tota mena. Sàdics i bones persones, energúmens i bons jans. Entre les opinions que he llegit o sentit, algunes es preguntaven: ¿què deuen pensar les seves parelles, els seus pares i mares, els seus fills i nebots, si saben quines barbaritats estan cometent els seus familiars? Ara bé: ho saben? També m’he preguntat si quan acaben d’atonyinar una pobra gent indefensa, senten una miqueta de mal al cor; es confessen o resen demanant perdó si són assidus d’alguna religió? Poden dormir tranquils? Tenen malsons pensant en aquella senyora amb la sang rajant-li per la cara?

Un testimoni
Totes aquestes preguntes em feia quan, de sobte, enmig del garbuix informatiu, m’arriba per via oral un testimoni. Aquest dilluns dia 2, en un conegut restaurant de Tarragona, s’hi ha acostat a reparar forces un grup de policies assaltants. Han demanat la carta. De sobte, a les oïdes de cambrers i algun client ha arribat el vergonyós contingut del que parlaven: «¡Cómo les hemos zumbao!», «¿Has visto cómo corrían?», tot això enmig d’ostentosos riures. La gresca ha arribat a coneixement del propietari, el qual, cautelós i discret, però segur, els ha demanat que abandonessin el local. Segurament deuen haver-se queixat que a Catalunya se’ls maltracta.
 

De sobte, a les oïdes de cambrers i algun client ha arribat el vergonyós contingut del que parlaven: «¡Cómo les hemos zumbao!», «¿Has visto cómo corrían?», tot això enmig d’ostentosos riures.


Quan deixa d’estar al servei dels ciutadans (o al versei del taciudans, que deia el gran Quico), sinó al servei dels governants (o al versei dels vergonyants, que diria jo) tot perseguint opinions i els ciutadans que les manifesten, aquesta policia esdevé un cos malalt que, ple de violència, posa en perill la societat encomanant-la de més violència. La sang genera sang i això no hauria de tolerar-ho mai un govern, del signe que sigui.

Final
Ara ve la conclusió. És forçós que totes les autoritats amb competències en la seguretat pública, inclosa la municipal, iniciïn la investigació pertinent per aclarir tots els extrems d’aquest cas que repugna el més elemental sentit d’humanitat. M’ho deia, a peu d’urna, un canonge de la catedral. I una mestra jubilada. I el perruquer que, de tant en tant, em talla els cabells. Fa pocs dies, el director de l’institut Martí Franqués, Jean-Marc Segarra, anunciava: «Em convertiré en el nou Simon Wiesenthal, caçador de nazis. Va començar sol, i el van seguir tota una legió de ciutadans voluntaris.» Voldríem que no calguessin Simon Wiesenthal, que fossin els representants de la ciutadania els qui fessin la seva feina.
Temas relacionados
Twitter DiariMes Twitter

@Diari_Mes

Envía tu mensaje
Diari MesDiari Mes es una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43