Diari Més

Creado:

Actualizado:

Fa un segle un home, fill d’una família humil i orfe de pare des de ben petit (fet que el va obligar a guanyar-se la vida en condicions summament precàries com a aprenent d’impremta), s’esforçava a organitzar els treballadors i a defensar els seus drets tant al Congrés com a les mobilitzacions populars al carrer. El lema d’aquell primer de maig de fa cent anys ens sembla ara difícilment rebatible: «Per la jornada laboral de vuit hores». Les pancartes que anaven al darrere encara més: «Pa i treball», «No a l’explotació laboral dels infants», etc.

Malgrat que ara ens sembli inversemblant (que ho és) també aleshores determinada patronal i determinada dreta política es dedicaven a qualificar de «radicals» aquestes justes reivindicacions dels treballadors i a desqualificar-les afirmant que es tractava de propostes «utòpiques» i absolutament «inassumibles» d’acord amb la dinàmica derivada d’una economia de lliure mercat. Què eren somnis de quatre bojos, vaja... Malgrat això aquest home honest que es deia Pablo Iglesias va continuar lluitant per vertebrar un partit Socialista fort al carrer i a les Corts Generals conscient com era que tan sols l’organització dels treballadors i el seu més i major accés a la cultura i a la formació els podria treure de l’espiral d’atur, treball precari i explotació a que estaven sotmesos.

Doncs bé, cent anys després ens trobem en una situació menys dramàtica però no menys paradoxal que ens ha obligat, novament, a sortir al carrer aquest primer de maig i a seguir treballant des de les institucions per reivindicar allò que és just. Amb quin escenari ens trobem ara? Amb un Govern del PP quasi presumint de dades macroeconòmiques, índexs de creixement i d’haver «tret al país de la crisi.» Astorament general entre el comú dels mortals que no entén com és possible que haguem sortit de la crisi i, en canvi, no notin res a les seves vides.

Com podem haver sortir de la crisi quan molts treballadors encara no han recuperat el seu lloc de treball? Quan molts altres tenen ocupacions temporals, precàries i mal pagades? Quan veiem com els salaris han perdut poder adquisitiu mentre els guanys de l’economia especulativa continuen en xifres estratosfèriques? Quan tants i tants joves que han estudiat i s’han format es veuen obligats a elegir entre l’atur o haver de marxar a l’estranger a guanyar-se la vida? I així podríem seguir...

De fet, des de l’inici de la crisi econòmica hem retrocedit en drets que creiem consolidats. Què dir, per exemple, de la nefasta reforma laboral impulsada pel Govern del PP que ha laminat els convenis col·lectius que tant havien fet avançar els drets efectius dels treballadors? En aquests moments a les comarques tarragonines hi ha 15.000 famílies que tenen a tots els seus membres a l’atur, a tots, i que ja no perceben cap prestació o subsidi d’atur (d’aquestes 15.000 famílies dues terceres parts amb fills petits a càrrec). Així mateix, continuem en paràmetres d’atur elevadíssims: prop de 60.000 aturats censats en una província de 800.000 habitants. Són dades eloqüents que ens donen una imatge nítida de quina és la realitat que el PP s’entesta a qualificar com a «miraculosa sortida de la crisi.»

Aquest primer de maig els socialistes hem estat al carrer acompanyant i donant escalf a les justes reivindicacions, per exemple, dels estibadors del Port de Tarragona i dels treballadors de la planta de Bic Graphic del polígon Entrevies amenaçats per un ERE que podria deixar al carrer prop del 40% de la plantilla actual, és a dir, quasi 140 treballadors. El nostre primer compromís és amb ells, amb la continuïtat dels seus llocs de treball i la defensa de la dignitat de les persones que s’ha vist atacada per una crisi que té molt d’ideològica i que ha estat alimentada per aquells que defensaven que calia donar barra lliure al mercat i mutilar el paper de política per corregir disfuncions i garantir drets i llibertats.

Avui els socialistes reivindiquem novament el que Pablo Iglesias definia com a una política de benestar constructiva, és a dir, una política socialista que garanteixi un creixement econòmic capaç de generar llocs de treball al mateix temps que es desenvolupen conquestes socials, aprofundim en la necessària democràcia econòmica, reduïm les desigualtats i eradiquem la pobresa.

Fa un segle Pablo Iglesias defensava que els treballadors teníem la força del nostre vot per canviar la realitat. A diferència dels grups anarquistes que defensaven la violència (la famosa disjuntiva entre el vot o la pedra) ell sempre va defensar que només amb organitzacions polítiques i sindicals fortes els treballadors veurien reconeguts els seus drets. El poder popular s’expressa a les urnes. Una reflexió que encara és vàlida ara: només amb una esquerra forta capaç de defensar els interessos de les classes populars, treballadores i menestrals podrem transformar la realitat. En cas contrari el futur de populismes i de demagogs de tota mena serà fecund. Tan sols cal recordar que l’extrema dreta disputarà la segona volta de les eleccions presidencials franceses d’aquest cap de setmana.

tracking