Els mileuristes
La precarietat laboral actual és tan evident que clama al cel. Temps enrere, no fa pas gaire, fèiem referència als mileuristes com uns treballadors mal pagats, com uns empleats amb mala sort i amb cert menyspreu. Ara, vet aquí, quants voldrien cobrar els mil euros mensuals? En canvi cobrant tan sols 600, 700, 800 euros al mes. Hi ha qui treballa 12 hores al dia per guanyar únicament 400 € al mes. El mercat laboral, el sistema ho accepta? Empresaris i sindicats, què fan al respecte?
Algú pensarà que el mercat del treball és el que mana i al cap i a la fi és el que hi ha, malgrat les reglamentacions existents. Testimonis revelen les pràctiques denigrants que realitzen alguns empresaris i propietaris de negocis. Es denuncia fins i tot la sortida alternativa existent en llocs de treball, perquè els treballadors il·legals no puguin ser detectats si hi ha una inspecció de treball. Tenim economia submergida, i bastant. Afegiria que gràcies amb ella, moltes famílies poden arribar a fer enfront de les despeses diàries i mensuals. Aquesta és la crua realitat.
Molts empleats són esclaus del segle XXI, ja que han d’estar sempre disponibles per l’empresari. Aquest, el crida quant el necessita: si un cap de setmana, si dues/tres hores al dia, si solament quant un restaurant té clients a les taules, això és el que passa sovint. El professor Santiago Niño-Becerra manifesta que el Banco Santander a Londres contracta personal a hores, el banc (en tot cas) garanteix un mínim d’hores anuals. L’empresa substitueix un contracte indefinit per contractes petits, de durada molt curta, amb el compromís i l’esperança de ser contractat per més temps, si el negoci ho permet. Tot plegat, condueix a què l’acomiadament sigui més barat, arribat el cas. A l’estiu, un treballador pot acreditar amb el seu full de serveis fins a trenta annexes. De ben segur aquest any 2017 és més fàcil obtenir un treball, però la qualitat del mateix deixa molt que desitjar.
Mantenir-lo és una altra pel·lícula, que sigui de qualitat i d’acord amb els estudis acreditats segurament són figues d’un altre paner. La precarietat s’enquista en sectors productius que són claus en l’economia del nostre territori, com són l’hoteleria i el turisme. El caràcter precari del lloc de treball queda definit per: l’excés d’hores, els salaris baixos, els pagaments de sou en «B», la pèrdua de la cotització, la vida laboral retallada, el fet d’encadenar contractes curts i casos en els quals el treballador es veu obligat a retornar part del ja cobrat de forma legal i declarada.
Aquesta darrera circumstància significa que l’empresa paga un salari per damunt del Salari Mínim Interprofessional (SIM), 707,6 euros, però a la vegada reclama al seu treballador part del que cobra. Això està passant, no es denuncia i, per tant, molts treballadors són esclaus de les seves condicions laborals. Els sindicats manifesten la proliferació de l’anomenat «model 20-40-60», que és ni més ni menys que hom és contractat per 20 hores, cobro 40 i treballo 60 hores setmanals. Les 20 cobrades però no declarades, òbviament són liquidades en «B». La temporalitat actual es verifica en els sectors de la restauració, l’agricultura i els serveis.
Molts treballadors, sobretot els universitaris, sigui qui sigui el seu grau de coneixement, estan exercint el seu treball per sota de la seva titulació. No vull qüestionar la política educativa, la universitària també, però la inversió feta amb els diners de les classes treballadores/cotitzants, per a què ha servit? Frustració personal? Treballar a l’estranger? La cultura i la formació sempre són necessàries, però la convergència de l’excés de la «titulitis» i la precarietat/temporalitat laborals ens ha portat al fet que els somnis cada vegada són una utopia, com el desig de molts de ser uns autèntics mileuristes. Com ha estat possible això? Quin país estem construint? Quin món globalitzat heretaren els nostres fills i néts?